15 de desembre de 2019
15.12.2019
Diari de Girona

IL·LUSIONS QUE ES CONVERTEIXEN EN PROBLEMES

15.12.2019 | 00:14
IL·LUSIONS QUE ES CONVERTEIXEN EN PROBLEMES

En una fotografia situada en l'entorn de l'any 1900 podem observar la presència d'una bicicleta circulant per la nostra Rambla. Aquell estrany artefacte cridava l'atenció dels que en aquell moment passejaven pel que era aleshores el centre vital de la ciutat. Realment es tractava d'una novetat que anunciava una forma ben nova de circular. I també era ben curiosa la seva estructura. L'extraordinària grandària de la seva roda davantera contrastava amb les reduïdes dimensions de l'altra roda. I tot el vehicle tenia una considerable altura. De tal manera que l'usuari quedava molt per sobre dels vianants. Aquella aparició en l'àmbit urbà era un primer pas en el que s'aniria convertint en una màquina d'ús generalitzat. Els que en aquell moment eren il·lusionats espectadors d'aquella inusitada novetat no podien pas imaginar com es desenvoluparia aquella eina de transport humà. I com arribaria a convertir-se en un perill tant per als que en serien usuaris com per als vianants.
Aquell vehicle de dues rodes aniria evolucionant en la seva forma, i en les prestacions i les comoditats del seu ús. Cada vegada menys monumental i més pràctica; i també cada vegada amb més comoditat de maneig i més possibilitats per circular en tota mena de terrenys. Aquell primer artefacte que només podia entendre's com una novetat per deixar bocabadats els que el veien aparèixer en el passeig urbà, pas a pas s'aniria convertint en una ben apreciada joguina per a la mainada, en un vehicle esportiu i també en un ben apreciable mitjà de transport per traslladar-se de casa a la feina o d'una població a una altra que no fos gaire allunyada. El seu ús facilitava molt els desplaçaments; però tenia algunes limitacions. En les pujades requeria un notable esforç i tenir uns pulmons a tota prova. Era freqüent veure un ciclista descavalcat i transportant la màquina que no li era útil per salvar el desnivell. Més modernament els canvis de marxa evitarien aquells inconvenients. I en les baixades era qüestió d'anar amb compte per no fiar-se de la facilitat que oferia i patir una dolorosa i perillosa caiguda.
Ha arribat un moment que el cens del bicicle ha assolit un volum considerable. Em sembla que no seria exagerat afirmar que hi ha tantes bicicletes com ciutadans. Si excloem les criatures de pit i els nonagenaris, i encara no pas tots. En vaig conèixer un que, passats els noranta, els estius hi circulava per Platja d'Aro.
La bicicleta ofereix uns bons serveis i dona moltes satisfaccions; però el seu ús no deixa de tenir uns perills. Tant per als ciclistes com per als vianants. És freqüent llegir en el diari que un ciclista ha estat atropellat per un automòbil. I també la gran quantitat de bicicletes que transiten per les zones urbanes, de forma totalment anàrquica i desconsiderada envers el vianant. Això converteix aquesta màquina en un perill per als que, caminant per la vorera, són envestits per un ciclista que circula a tota velocitat i sense miraments.
Pocs anys més tard de l'aparició d'aquella estranya i primitiva bicicleta, feia acte de presència pels nostres carrers el primer automòbil. Estava de pas i es detingué a la plaça del Marquès de Camps, mentre el seu conductor gaudia d'un petit descans i prenia un cafè en el bar que, pocs anys després, va estar al servei d'un petit sortidor de gasolina. Si la bicicleta va representar una curiosa novetat, més encara va moure la curiositat dels gironins aquell carruatge que per circular no necessitava l'ajut d'animals de tir, com era el cas dels carruatges que fins aquell moment circulaven pels nostres carrers. El nou mitjà de transport de viatgers i de mercaderies anà prenent espai en la societat de les primeres dècades del segle XX. Passaren molts anys fins que l'automòbil no desbancà totalment els carruatges de tracció animal. I quan ja semblava que ho podia aconseguir vingueren els difícils temps de la guerra i postguerra en què l'escassesa de gasolina obligà a treure del traster vells carruatges ja jubilats per suplir les deficiències imposades per les circumstàncies. Passada aquella època de restriccions, a mitjans de segle es produí una veritable revolució amb l'aparició de l'automòbil utilitari a l'abast d'un gran nombre de ciutadans. De moment no hi havia problemes de circulació ni d'aparcament, i els que podien adquirir el seu sis-cents o el quatre-quatre o l'anomenat escarabat, o el Dos cavalls, l'utilitzaven com una joguina.
Per moltes persones l'automòbil es va convertir en una eina de treball. Facilitava molt el desplaçament per als que vivien a una distància considerable del seu lloc de treball. I molt especialment es feu gairebé imprescindible quan es vivia en una població i es treballava en una altra. Amb el vehicle propi es guanyava molt de temps comparant-ho amb el desplaçament en tren o en autocar de servei públic. Generalment es podia anar de porta a porta i deixar el vehicle en el lloc que resultés més còmode. Concretament a la nostra ciutat es tardà anys a disposar de carrers de direcció única i marcar zones d'aparcament. No hi havia dificultat per tenir el cotxe al pas de la porta. I aquesta comoditat propiciava que el vehicle no només servís per a desplaçaments de certa llargada i per sortir al camp, a la platja o a la muntanya els dies festius, sinó que s'utilitzava per efectuar desplaçaments que amb els criteris d'avui ens semblarien impensables. S'agafava el cotxe per evitar caminar cent metres. Per anar de compres dintre la mateixa ciutat, per portar la mainada al col·legi. Podríem explicar alguns exemples que potser el lector no voldria creure que fossin autèntics. I els recordo bé, amb noms i cognoms i recorreguts efectuats, que seria indiscret publicar; però que són ben autèntics i reals.
Aquesta bona vida s'acabà quan la possessió del cotxe propi es generalitzà de tal manera que no s'arribà pas a tants cotxes com persones; però ja ens hi aproximem. Aquesta invasió automobilística motivà que es prenguessin mesures restrictives. Direccions obligatòries, carrers de circulació prohibida, aparcaments limitats i sotmesos a pagament. Tot i que s'anaren construint aparcaments en edificis de nova construcció, i altres d'ús públic, en certs moments hi ha dificultat per trobar un espai per deixar el vehicle. Si a més de tots aquests condicionaments els metges ens recomanen que caminem, que caminar uns quilòmetres cada dia és sa i convenient, el resultat serà que cada vegada prescindirem més del nostre vehicle i reservarem el seu ús per a casos realment de necessitat.
Semblantment amb el que hem exposat en relació amb l'aparició de bicicletes i automòbils, passà amb els avions. Pels anys vint i fins i tot els primers trenta del segle passat, quan se sentia el motor d'un avió la gent sortia a la finestra, al balcó o al pas de la porta per contemplar el pas d'aquell vehicle que es movia pels aires. Feia il·lusió veure com aquell ocell mecànic, amb uns pilots i uns passatgers en el seu interior, volava pels aires. Però arribà un temps en què la presència en l'horitzó d'uns avions no feia cap gràcia, i sí molta por. Aquells anys del 1936 al 1939 l'aproximació a la ciutat d'uns avions s'anunciava amb l'estrident toc de sirenes. Seguidament s'apreciava el roncar dels motors i finalment l'estrèpit de la caiguda de la mortífera càrrega. Tot això provocava un pànic generalitzat. La gent corria desesperadament en busca d'un lloc on refugiar-se. I després començaven a sortir les ambulàncies i els bombers, mentre es produïen escenes d'un gran dramatisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit