16 de desembre de 2019
16.12.2019
Diari de Girona

PESSEBRE AL TRIBUNAL SUPREM (Conte de Nadal)

16.12.2019 | 06:00
PESSEBRE AL TRIBUNAL SUPREM (Conte de Nadal)

Al hall del Tribunal Suprem, l'antic edifici de les Saleses, en un racó, algú hi havia posat un arbre de Nadal i, a sota, les figures d'un pessebre. Marchena havia sentit una punxada al pit i s'havia assegut un moment a la cadira encoixinada de l'uixer. El matí, havia nedat massa? Els companys li havien dit de tot: fluix, dèbil, neulit, relaxat. Havia elaborat una sentència impròpia del Tribunal Suprem. Zaragoza li adduïa: El desfío catalán, si no lo cercenamos los jueces por lo sano, a las buenas o a las malas, no terminará nunca. Llarena, pitjor: Los mantuve en prisión per rebelión con el 384 bis de la LECrim, y tu te sacas de la manga la sedición. Me has dejado con el culo al aire. ¿Qué dirá Europa? No es tractava de què diria Europa, perquè ja ho havia dit: en l'acció dels líders independentistes catalans, Slevig-Hölstein no veia enlloc la violència necessària per a una rebel·lió. Ell, tampoc. Desobediència, sí; malversació? Costaria de provar, perquè el ministre Montoro havia dit que no s'havia gastat ni un euro per al procés català, però ja buscaria alguna incriminació.
No s'ho esperava. Un atac de cor el fulminà. Marchena es va haver de presentar davant la Sala Única del Tribunal Supremíssim. La presidia sant Pere. No li feia por el tribunal de l'expescador. Nascut a les Canàries, segon fill de tres germans d'un legionari, s'havia format als jesuïtes de Deusto (hi havia conegut la seva muller, Sofía Perea) amb doctorat a La Laguna. S'entendrien per la banda de la sornegueria, amb sant Pere. Ara bé, en aquella estranya Sala Única, hi havia un superordinador molt estrany, amb pantalla per al sant i una altra per a ell. En una pestanya va llegir: Professió: ascens fulgurant. Veient que sant Pere no deia res, la va obrir. Hi havia una llista de links: Ascensió a la fiscalia del Suprem gràcies a Jesús Cardenal (2004); Designat magistrat del Suprem pel govern Aznar (2007); Un grup de juristes protesta per les xerrades i conferències lucratives en almenys 25 bancs, bufets i universitats privades (2012); Relacions amb Villarejo; El CGPJ desplaça Conde-Pumpido, més antic i amb més experiència, perquè ell presideixi la sala 2a del TS (2014); Casos Rosell, Garzón, Atutxa, Operació Lezo, etc.; Afer de corruptela de la filla Sofía Marchena (2019)... No s'atrevia a obrir-ne cap. El TEDH li havia corregit el cas Atutxa. Estaven ben informats, allà dalt.
– Vagi a una altra pestanya, si no desitja obrir cap d'aquests vincles –li va dir sant Pere amb molt bones formes.
– Una altra pestanya deia: Examen final sobre l'amor. No gosà obrir-la. Sant Pere el convidava obsequiosament a obrir-ne una altra. Aquelles maneres tan pulcres del sant el posaven nerviós. Li havia dit que mirés de triar bé. Obrí la pestanya que deia: sentències discutibles. Home, per què «discutibles»? El seu prestigi professional no es podia posar en joc! També hi havia un llistat d'enllaços. Era evident que, si en clicava un, es desplegaria tota la informació que amagava i, com abans, preferí fer-hi una ullada abans d'obrir- ne cap... Llegí la columna: Desestimació de la querella contra el ministre J. Fernández Díaz i el cap de l'Oficina antifrau de Catalunya després de ser enregistrats conspirant contra polítics catalans; Arxiu de la causa contra Rajoy per haver finançat assistència mèdica del seu pare amb fons de La Moncloa; Desestimació de la querella contra Rita Barberà per no treure la simbologia franquista de València; Cap indici de delicte en el màster de Casado... El darrer link deia: Sentència líders procés independentista català. Havia rebut vituperis per haver estat massa feble... Potser li aniria bé entrar en aquell enllaç. L'obrí.
Abans de desplegar-se-li la informació, com en una cerca a internet et surt publicitat, se li desplegà un davantal, on va poder llegir una colla de preceptes evangèlics: «No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; absoleu, i sereu absolts» (Lc 6, 37 i Mt 7,1). «Si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i fariseus, no entrareu en el Regne del Cel» (Mt 5,20). «No jureu de cap manera, ni pel cel, que és el soli de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus» (Mt 5,34-35). «Si els jutges injustos fan sentències, no farà Déu justícia amb els seus elegits?» (Lc 18,7). «Qui soc jo per judicar el germà?» (papa Francesc)...
Marchena suava. Abaixà el cap i digué: «He procurat fer justícia tota la vida...». «No», li va respondre sant Pere. «Tu has aplicat lleis tota la vida, que no és el mateix. És just desnonar una vella vídua d'un pis? No. Però, per a tu, que apliques un Codi Penal humà, és legal... Has confós sempre la justícia amb la legalitat!». «Les societats requereixen l'aplicació de les lleis!», volgué replicar. «Sempre que s'apliquin bé. No com en el procés de Jesús». Va fer un gest de perplexitat. Sant Pere seguí: «El poder polític romà i el poder religiós jueu van condemnar Jesús amb l'aportació de falsos testimonis que l'acusaren de sollevar el poble (Lc 23,2) i de voler destruir violentament el Temple (Mt 26,61). Com tu vas fer amb els líders independentistes catalans». «Jo? Vaig bandejar centenars de testimonis d'agents policials!», volgué defensar-se. «Però vas acceptar el de Diego Pérez de los Cobos i el del secretari d'Estat José Antonio Nieto, que culparen els Mossos d'Esquadra, quan van ser els únics que van complir l'ordre de la jutgessa Armas... Sin afectar la normal convivencia ciutadana, recordes? Van tancar uns 500 col·legis, ells; policies i guàrdies civils no arribaren a cent. Per què oblides aquests números?».
Volgué deixar clar que una sentència per sedició tenia una pena més baixa que una per rebel·lió com li demanava Fiscalia, però sabia perfectament que l'havia construït com havia pogut, aquell delicte. Ningú havia tocat les armes dels pàtrols de la Guàrdia Civil, que ell havia procurat passar per alt en la sentència. Sant Pere se'n xautaria, d'ell. Interiorment va veure-hi clar: durant el judici s'havia demostrat la desobediència i res més. Però mitja Espanya esperava una sentència venjativa i exemplar. I ell no podia defraudar-la. La desobediència no implicava presó. A l'ordinador, amb lletres grosses, li tornà a sortir una dita rubricada per tres evangelistes. «Amb la mesura que mesureu se us mesurarà» (Mt 7,2; Mc 4,24; Lc 6,38). Sentí la mà de sant Pere al braç...
– Senyor Marchena. ¿Se ha dormido?
Era l'uixer. Estava ben suat. «¡Bajad un poco esta calefacción!», ordenà alçant-se. Va posar els ulls en el pessebre. Si hagués estat sol, s'hauria agenollat. Interiorment, demanà perdó?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook