I tornem a ser-hi. Tenim un altre Nadal al davant nostre. Compartir i celebrar. Sempre amb la companyia dels qui ja no hi són però segueixen fent-nos costat a taula. I tornem a estar disposats a rebre amb els braços oberts tot allò que ens portarà el nou any. I a abraçar-lo com cal, amb la intensitat i la calidesa que es mereix, des de l'alegria de viure aquest nou temps i també des de la incertesa. Entre el cel i la terra. A vegades a tocar del cel, a vegades ben arran de terra. Tan arran que ens costa d'aixecar-nos i tornar a començar. Però ho hem fet. I ho seguim fent. És la vida amb majúscules que ens empeny. I surt a trobar-nos. Per camins que no hauríem mai imaginat que travessaríem. Els camins de la vida, però, també són inescrutables. El pas dels anys ens ho ha demostrat i ens ho segueix demostrant. Dia rere dia. Al costat de casa, vora el mar o en indrets ben llunyans. És l'ofici de viure, de viure tan intensament com es pugui, des del jo més profund. Assedegat de saviesa i coneixença que escrivia el poeta fa molt de temps. Perquè la poesia és un arma carregada de futur, com també ens ho va deixar escrit un altre poeta. I ho seguim compartint i celebrant. Entre el cel i la terra.
Entre el cel i la terra és el títol de la novel·la que ha escrit en Gerard Quintana, a la presentació de la qual vaig assistir el dissabte 30 de novembre, a Cassà de la Selva. El mateix autor va explicar que, per sobre de tot, era un cant a la llibertat. Més enllà de les etiquetes i classificacions tan de moda en els temps que corren, crec que és un novel·la polièdrica com ho som tots nosaltres, escrita des de la seva pròpia veu -tota veu és intransferible-, des de la perspectiva que donen els anys i la vida viscuda a vessar. Són els anys, tot allò viscut, les llums i les ombres, «el que ens permet, des de dalt, tenir aquestes vistes. I quines vistes». I jo afegiria, també des de dalt, unes vistes d'una bellesa aclaparadora, tants camins travessats fins aquí, unes vistes amarades de glòria i de dolor. De mars blaves i de temporals grisos. De poques veritats i de força incerteses. De raó i d'emoció. La vida a cara i creu. La joie de vivre. Tot en un tot. Entre el cel i la terra.
L'amor, el desamor, l'amistat, l'oblit, el record, la passió, el desencís, la solitud, el dolor, el penediment, l'alegria, la tristesa, les decisions preses, el valor de les relacions humanes autèntiques, sense excuses ni prejudicis, hi són presents en aquesta història on cadascú busca, potser sense saber-ho o a la seva manera, la seva pròpia identitat. Segurament és el que busquem tots nosaltres: saber qui som, més enllà de les convencions imposades. Preservar la nostra identitat en uns temps en què cada cop és més difícil. La nostra identitat que és, de fet, la nostra llibertat. La nostra pròpia obra d'art. Viure i sentir. Al nostre lliure albir. Entre el cel i la terra.
Estem a punt de tancar un any en què han passat moltes coses a casa nostra, a prop i molt més lluny. I estem a punt d'obrir-ne un de nou. Benvingut 2020. No demanarem impossibles. O potser sí. No se sap mai. Alçarem la copa i farem un brindis amb els ulls brillants. Per tots nosaltres. Que vivim entre el cel i la terra.
