Pedro Sánchez volia enllestir la investidura abans de festes i serà molt difícil que ho aconsegueixi. Necessita l'abstenció d'ERC o Cs i de moment les negociacions amb els republicans van avançant, encara que lentament. I amb els taronges no hi ha maneres d'entendre's, encara que Albert Rivera hagi deixat la política activa.
Ciutadans continua perdent llençols a cada bugada. I Arrimadas és incapaç de canviar el discurs. Sempre manifestaren que la seva presència parlamentària serviria perquè els governs d'Espanya no depenguessin de nacionalistes o independentistes, però a l'hora de la veritat les paraules se les ha emportades el vent. Ara diu la líder del partit que votaria el PSOE sempre que el PP s'abstingués. I això és impossible. No sap fer política sense dependre dels populars i això al final serà letal per als seus interessos globals. Hom pensa que amb aquesta estratègia Arrimadas tard o d'hora proposarà una fusió amb els conservadors o es buscarà una sortida personal. Cs ja no és una formació autònoma i s'ha convertit en la crossa d'un PP que somnia a tornar a agrupar el centredreta sota les seves sigles. Ara li ha sortit un furóncol com Vox i veurem què passa, però no cal oblidar que Santiago Abascal i els seus procedeixen majoritàriament de l'ala dretana dels populars.
Amb aquest panorama l'acord entre el PSOE i Unides Podem necessita oxigen per tal de poder-se concretar. Els vots del PNB no fallaran. Ja governen amb els socialistes a Euskadi des de fa anys i aprofitaran el seu suport per aconseguir allò del peix al cove a què ens tenia acostumats Jordi Pujol.
És evident que Pedro Sánchez es veurà obligat a fer concessions, però la política és això i sempre han estat el diàleg i la negociació els que fan possible l'acord entre grups parlamentaris diferents. I a més el PSOE té l'avantatge de ser l'únic partit polític espanyol que té implantació arreu, la qual cosa no poden dir ni el PP, ni Vox, ni Unides Podem ni Ciutadans.
ERC està pensant com gestionar la seva abstenció. Sap que JxCat no els ajudarà. Les eleccions catalanes poden ser aviat i l'ombra de Carles Puigdemont és allargada. I més ara que podrà fer i desfer sense comptar amb un PDeCAT que aquest proppassat cap de setmana ha signat la seva carta de defunció. Des de Brussel·les l'expresident no posarà les coses fàcils i amb la boca petita els seus col·laboradors ja diuen que ERC pactarà la Generalitat amb els Comuns i el PSC.
Avui els republicans han de superar algunes veus internes que tenen pànic escènic i a tot allò que es digui des de JxCat després de la seva abstenció. Però ERC, si vol ser el partit majoritari de Catalunya a la propera dècada, està obligada a resoldre amb eficàcia aquestes pors. La seva presència a les corts espanyoles en aquesta legislatura és decisiva i els seus vots han de ser útils davant els problemes que es viuen al país arran del procés. És imprescindible obrir el diàleg amb l'estat. Tancar-se en banda no porta enlloc i en aquest sentit la presidència de Quim Torra ha estat del tot estèril.
Les pressions seran fortes, però només des d'una taula de diàleg es pot sortir d'un atzucac que ni l'actual president ni Carles Puigdemont estan en condicions de poder afrontar. Numèricament no hi ha alternativa a Pedro Sánchez i bloquejar la investidura portaria a la convocatòria d'unes noves eleccions a on la coalició entre el PP i Vox podria ser majoritària. I aquestes dues formacions només proposen amenaces i mà dura per a una Catalunya que està en condicions de tornar a aixecar el vol.
No es necessiten líders messiànics que tensin la vida política a casa nostra. Ara és l'hora de solucions i de trobar sortides a uns carrerons foscos i plens de paranys. I és per això que els ciutadans paguen els seus polítics.
