El 1988 van passar moltes coses, i segurament la més significativa va ser la Sílvia. Anava un curs per sota i només la veia a l'hora del pati i al menjador, i qualsevol aproximació estava plena de contraindicacions. La primera, que sempre estàvem envoltats d'amigues o amics molt disposats a riure's d'aquell enamorament preadolescent, però també la certesa que ella no sabia ni que existia. Però a vegades l'atzar juga a favor teu. Un bon dia, a la sortida de l'escola, l'autobús arribava tard i l'erràtica coreografia quotidiana ens va posar de costat. I és clar, la proximitat ens va portar a dirigir-nos la paraula per primer cop en tot el curs. Va ser ella qui, en veure'm el walkman, em va preguntar què escoltava. La resposta (encara ho és la majoria de vegades) va ser Bruce Springsteen. Va replicar que el seu grup preferit era Roxette. Un servidor, que en aquell moment ja predicava les bondats del rock per combatre les dèries hormonals, va contestar que no els havia escoltat mai. Era una mitja veritat: sí que els havia escoltat, però el pop melòdic no formava part de les meves prioritats. Però com que a la Sílvia li agradaven tant, estava disposat a fer el pas. Ella va dir que m'enregistraria el disc en una casset i que el duria l'endemà. Així ho va fer. Durant els dies posteriors, amb l'excusa de Roxette, la Sílvia i jo ens vèiem en algun moment o altre de les hores d'esbarjo i parlàvem de les lletres, dels ritmes, de com seria anar a un concert, de la veu de Marie Fredriksson. El disc, allò que vaig escoltar per compromís, em va agradar, i encara avui no puc evitar pensar en ella quan sento Listen to your heart, la seva cançó preferida. La nostra relació no va anar mai a més, no va traspassar mai els límits d'una amistat eventual basada en les virtuts del pentagrama. Però es va erigir, gràcies a la seva vocació de compartir gustos i sensibilitats, en un resum d'aquelles escenes que defineixen la persona que acabem sent. Tant li feia que no t'agradés Roxette, perquè al final era la banda sonora inapel·lable d'un temps i un moment, i per això la mort de Fredriksson és un recordatori del valor dels efímers, els de tots i totes. El 1988 va ser l'any de la Sílvia perquè també ho va ser de Roxette. Per això aquests dies he tornat a escoltar Dressed for success, It must have been love o Spending my time i m'he recordat d'ella, però sobretot de mi mateix.