Com ja sol ser habitual, després de les eleccions municipals i una vegada constituïts els nous ajuntaments, els primers pressupostos del mandat acostumen a comportar una pujada generalitzada dels impostos i taxes locals. Sigui per raons d'oportunitat política, aprofitant que no hi ha eleccions a la vista, o per tirar endavant les promeses electorals fetes en campanya, el cert és que, a partir de l'any vinent, molts ciutadans hauran de contribuir encara una mica més en les despeses dels seus municipis.
No són pocs els govern locals de les comarques gironines que, seguint aquesta pràctica, han aprovat durant les darreres setmanes les ordenances fiscals per a l'exercici 2020 amb notables increments, sobretot en l'impost sobre béns immobles, la plusvàlua municipal, la taxa per a la recollida d'escombraries o per a la instal·lació de terrasses a la via pública. Pujades que, en el cas de Girona, la situen entre les capitals de província més cares quant al tipus de l'IBI o a la quota de la taxa d'escombraries.
De fet, pujar l'IBI és l'opció més recurrent per a la majoria d'ajuntaments, atès que es tracta de l'impost més important en l'àmbit local i la seva recaptació pot representar fins al 40% del total dels ingressos tributaris municipals. En aquest sentit, entre d'altres, el ple de Girona ha aprovat un increment de l'IBI per al proper exercici del 2,8%; Llagostera, del 4,55%; Banyoles, del 4%; Lloret de Mar, del 3%; Anglès, del 3%, i a Olot, després de la mobilització ciutadana, la pujada serà finalment del 4% en lloc del 14% inicial. En alguns municipis aquest augment vindrà acompanyat, a més, per l'actualització dels valors cadastrals que serveixen de base per a calcular la quota de l'impost.
Ara bé, sense cap dubte, l'aplicació d'un recàrrec del 50% de l'IBI dels pisos buits serà la novetat estrella del proper exercici en municipis com Girona, Salt, Figueres, Llagostera o l'Escala, després que el Govern de l'Estat per fi regulés via decret aquesta mesura, la qual afectarà els habitatges residencials que es trobin desocupats de forma permanent durant un període de dos o més anys i es penalitzarà així aquells propietaris que, per la raó que sigui, no estiguin interessats a posar els seus immobles en el mercat de lloguer.
Tanmateix, parlar d'ingressos municipals és una de les dues cares de la gestió pública local, mentre que l'altra són els pagaments que han de realitzar els consistoris per a seguir funcionant. I és que, a banda de les despeses aprovades en els pressupostos municipals, els ajuntaments, com a administracions més properes als ciutadans, sovint han d'assumir funcions que no els pertoquen, de manera que s'agreugen els problemes del seu finançament. Malgrat l'esforç que molts municipis han fet en els darrers anys per a reduir l'endeutament, el cert és que el finançament local necessita una urgent reforma que permeti prestar els serveis municipals amb prou eficiència i qualitat.
Dissortadament, mentre no hi hagi un Govern de l'Estat amb prou suport i voluntat, que és qui hauria de tirar endavant aquesta reforma, i la Generalitat no incrementi les dotacions de les seves transferències al municipis catalans, les quals se situen entre les més baixes de les comunitats autònomes de règim comú, els ajuntaments hauran de continuar recorrent a la pujada dels impostos propis com a mesura més efectiva per fer front a les despeses, tot i que els tributs locals només haurien de ser una de les tres principals fonts d'ingressos municipals, juntament amb les transferències provinents de l'Estat i les de les comunitats autònomes.
Malgrat que com a contribuents no ens queda altra que haver de contribuir al sosteniment del conjunt de la despesa pública, està a les nostres mans demanar als governs municipals rigor, consens i transparència a l'hora de decidir les despeses de cada municipi, ja que la responsabilitat de com gastar els recursos públics serà seva però els diners segueixen sent de tots.
