18 de desembre de 2019
18.12.2019
Diari de Girona

Aviat quedem per sopar, eh?

17.12.2019 | 23:50
Aviat quedem per sopar, eh?

Deia Hobbes que l'home –i la dona, però ell no en parlava– és un animal social condemnat a la soledat. No fa falta ser Shakespeare per saber que tot i estar envoltats de gent, en el fons, sempre hi som nosaltres i allò que som. A la vida passem per moltes etapes, n'hi ha alguna d'especialment curiosa, que no se'n parla gaire.

És aquesta època en la qual tens unes ocupacions professionals, uns horaris, la descoberta dels fills, o dels nebots, o dels animals de companyia si no tens fills o nebots. Un ritme diferent que a vegades significa que t'allunyes dels amics. Però no és un allunyament volgut, sinó que es va donant de mica en mica, d'una forma espontània. Primer no li donem importància. Després, hi ha un moment que et preocupa. Perquè ja sabem que el temps no passa igual de ràpid per a una persona de 45 anys que per una altra de vint-i-pocs, la consciència de temps, de perdre'l, és diferent. Llavors, et trobes amb aquests amics pel carrer. I fas plans de tornar-vos a retrobar i a compartir. Com un acte de bona voluntat, però ai las! Mai ens trobem. Mai fem el sopar d'amics, ni les cervesetes, ni la sortida esportiva. Ni la juerga pendent ni res. Aquests amics es van difuminant.

I no parlo dels amics de tota la vida, que aquests resisteixen la bomba atòmica d'Hiroshima. Tenim un fil especial amb ells, construït gairebé a la guarderia, i amb aquests podem estar temps i temps sense veure'ns, però el vincle continua. Amb la resta d'amics no passa el mateix. De mica en mica, te n'allunyes, i després ve l'etapa de fer plans que mai es produeixen. Després d'aquesta etapa, els vas perdent, perdent. I un dia t'adones que si els trobessis i compartissis moments amb ells tindríeu poques coses en comú. I no hi ha hagut cap baralla, cap problema d'ideologia política, que un pensi que anem al desastre i l'altre somiï un paradís estelat amb rius que manen llet i diners que creixen als arbres. Res d'això, t'hi allunyes per la vida. Per les circumstàncies. Per culpa d'uns i per culpa d'altres. T'escudes en què cuides el pare o la mare, o que els nens et xuclen el temps, que no pots respirar. Però això és una excusa. Si volguessis, trauries temps. El consell sempre passa per no deixar que arribi aquesta etapa dels amics difuminats, com si fossin una cançó d'en Sisa. No ho permetem! Ara, precisament, em trobo l'amic de sempre pel carrer, i quedo amb ell per dinar, que sembla més factible que per sopar, però no sé jo... si ho farem realitat!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit