Buscant regals de Nadal m'he trobat a les estanteries un Monopoly per a millenials: «Oblida't de comprar una propietat, total no la podràs pagar», diu el seu eslògan, mentre que a les caselles, les clàssiques Urquinaona o Gran Vía han donat pas al «sofà dels col·legues» o el «festival a l'aire lliure». Pot tenir gràcia riure's d'un mateix, si no fos que aquesta mateixa setmana un informe ha alertat que els joves catalans han de destinar un 120% del seu sou a pagar lloguer si viuen sols; per tant, la única solució és compartir, demanar diners als pares o directament quedar-se a casa dels progenitors. I això en un context on el concepte «jove» s'allarga, en aquests moments, fins als 35 anys.
Mentrestant, Pilar Rahola es queixa de l'increment d'impostos per al que ella anomena les classes mitjanes «apurades»: els que cobren 6.000 euros mensuals. Tenint en compte que el salari mitjà de Catalunya són 25.000 euros bruts anuals, i el d'Espanya d'uns 23.000 (en ambdós casos, amb diferències d'uns 7.000 euros anuals entre homes i dones), els comentaris de Rahola han resultat ofensius per a molts treballadors, independentistes inclosos.
El quid de la qüestió és, però, que la classe mitjana pràcticament ha desaparegut, i entre els pares amb pisos a Urquinaona i fills dormint al sofà dels col·legues hi ha un buit que cada cop s'eixampla més.
