Sense xifres, és molt fàcil opinar i caure en el parany de les percepcions superficials però, amb les xifres a la mà, l'opinió es torna fiable i pot ser tan contundent com es vulgui. Divendres passat, el Cercle d'Economia va acollir la presentació del primer informe sobre les polítiques d'ocupació a Espanya, elaborat per la Fundació Privada Institut Cerdà i impulsat per l'empresari Jordi Mercader. L'estudi diu dues coses rellevants, d'una banda, que des del 2007 i fins al 2015 Espanya va destinar a creació de polítiques actives d'ocupació 55 mil milions d'euros, una xifra semblant a la del vergonyós rescat bancari i, de l'altra, que existeix total opacitat sobre aquestes inversions, sobre el seu resultat o la seva eficiència. De fet, el resultat ja el podem intuir, seguim estant per damunt del 14 per cent d'atur, el que no és pot entendre que ningú s'hagi preocupat per saber què ha passat, com s'ha utilitzat i què n'ha sortit, de tal despesa. Actualment, aquesta inversió és xifra en una mitjana de sis mil milions d'euros anuals entre totes les comunitats autònomes.

No es tracta de dir qui ho fa pitjor o qui ho fa millor, sinó del fet propi que resulta inacceptable que cap dels agents implicats en això de l'ocupació -no m'atreveixo a dir en la solució a l'atur- no hagi aixecat la mà fins ara per dir en veu alta què està passant amb uns diners que haurien d'alleujar molt, moltíssim, la situació de molta gent a l'atur, trobant camins de sortida més o menys fiables. Ni que cap d'aquests agents -les mateixes administracions públiques, les patronals i els sindicats- no hagi volgut saber què funciona i què no. Ja es veu que continuem essent un país de panxacontents: mentre tot estigui subvencionat, tant se val si serveix per a alguna cosa o si no.

I encara sap més greu saber que allà on s'ha invertit en formació dual els resultats han estat molt positius, però és clar, com que ningú ho pregunta ningú ho sap. Això sí, que no parin de rajar els 6 mil milions.