L'altre dia, al Congrés, en una xerrada amb Pablo Iglesias, Enric Juliana va fer una afirmació que hauríem de tenir en compte: «Un 78% dels ciutadans creuen que la situació política és dolenta o molt dolenta. Són dades de la República de Weimar. I un sistema polític assentat sobre aquestes dades està en risc». En aquests temps amnèsics, gairebé ningú sabria dir què va ser la República de Weimar ni on era, si és que va arribar a estar en algun lloc. Era un petit país centreeuropeu devorat per la terrible trituradora històrica de la II Guerra Mundial? Era un país d'opereta inventat per a les pel·lícules de Hollywood dels anys 30, una mena de Zenda o com la Libertonia dels germans Marx o com la Sildàvia de Tintín? O va ser un país real, l'Alemanya democràtica i constitucional en la qual es va incubar el monstre del nazisme, que va arribar al poder no ho oblidem guanyant netament unes eleccions?

Per descomptat, la República de Weimar va ser real. Entre 1918 i 1933 -quan Hitler va arribar al poder guanyant les eleccions-, la República de Weimar era el nom que es donava a l'Alemanya d'entreguerres, que gràcies a la Constitució proclamada a la ciutat de Weimar tenia la legislació social més avançada d'Europa. Les dones compartien drets amb els homes, sobretot el dret a vot (cosa que no existia pràcticament en cap país d'Europa). Un ampli consens entre la socialdemocràcia i el centre catòlic (els dos partits més votats) va permetre decretar les vacances obligatòries per als obrers i una cobertura en matèria d'assegurances socials i de sanitat pública que no existia excepte en la Rússia soviètica. La llibertat d'expressió era pràcticament total, de manera que Berlín es va convertir en un paradís per als enamorats del jazz i de la vida bohèmia (o directament dissoluta). Al Berlín de Cabaret, tal com va explicar Christopher Isherwood, els homosexuals trobaven un refugi on podien fer la seva vida gairebé sense molèsties (cosa insòlita a l'Europa d'aquells anys). Potser enlloc del món es van fer tantes troballes artístiques com en l'Alemanya de la República de Weimar: el cinema expressionista de Murnau i de Fritz Lang, la pintura satírica de Grosz, el disseny de la Bauhaus, els gravats de Käthe Kollwitz, el teatre de Brecht, les cançons de Marlene Dietrich, el desafiament constant de les avantguardes artístiques: tot estava en ebullició, tot això passava a la República de Weimar.

Però hi havia una altra cara que ningú veia o no volia veure. La humiliació per la derrota de la Primera Guerra Mundial anava corcant l'ànima de molts alemanys humiliats per les costoses reparacions de guerra. La inflació galopant de 1923 va obligar el govern a imprimir bitllets de 50 milions de marcs que no servien ni com a paper d'embalar. Els nazis i els comunistes aprofitaven el descontentament i organitzaven vistoses desfilades militars al so de bandes de tambors i fanfàrries. Es començava a parlar dels jueus com a «paràsits» que havien de ser privats dels seus drets i només ser admesos com a «convidats transitoris». Al cap de poc temps, un antic cap de l'exèrcit ja cridava a les cerveseries prometent erigir una forca a cada cantonada de Munic -«tantes com permeti la regulació del trànsit»- per penjar-hi tots els jueus. El cap es deia Hitler. Aquesta barreja de barbàrie histriònica i de planificació sistemàtica -«tantes forques com permeti la regulació del trànsit»- anava calant a poc a poc entre la gent confusa i humiliada. El greuge, el ressentiment, la sensació que el món s'havia confabulat en contra del seu país, s'anava convertint en l'única manera de pensar i de sentir. I com és natural, tot això es traduïa en un fenomenal menyspreu cap a la política i les institucions democràtiques.

Aquest és el menyspreu de què parlava Enric Juliana al Congrés quan es referia a les xifres de descontentament ciutadà comparables a les de la República de Weimar. Evidentment, les circumstàncies no són les mateixes -mai ho són-, però el brou de cultiu, l'«humus» sobre el qual creixen les actituds i les reaccions individuals es van semblant molt. Fa uns dies es va fer públic, per exemple, que una gran majoria d'estudiants no saben distingir un article d'opinió d'un fet verificable (i això és una cosa equiparable als nivells d'intoxicació propagandística que es vivien a la República de Weimar). Les notícies falses -les fake news- circulen alegrement per les xarxes socials. La desconfiança cap a les institucions i els seus representants -sotmesos a una sospita contínua que els degrada el nivell de famosets atrapats amb el dit al nas per les càmeres insaciables dels paparazzi- també s'assembla molt al que es va viure a la República de Weimar. I cada vegada que parlem d'un «Estat violador» o de jutges patriarcals o corruptes -i organitzant a més coreografies que s'assemblen molt a les coreografies dels règims totalitaris-, estem destruint els fonaments de l'Estat de Dret. Per no parlar d'aquest costum bàrbar d'estigmatitzar els immigrants com si fossin paràsits o bacils o jueus. La República de Weimar es va fundar fa 101 anys i va caure pel seu propi pes, en unes eleccions lliures, fa 86 anys. Poden semblar molts anys, però no ho són. En molts aspectes tornem a viure a la República de Weimar, només que ara aquesta República fantasmagòrica és tan gran com el món en el que encara regeix l'Estat de Dret.