Els resultats de la Cimera del Clima no han estat els esperats. Els experts parlen d'acords ridículs i d'escaqueig de les potències responsables d'aquest núvol tòxic que ens envolta. Davant d'aquestes conclusions desmoralitzadores, a les personetes de carn i ossos només ens queda posar-nos a plorar i ficar el cap sota terra. Hi ha alguna cosa en la crisi climàtica que recorda a l'econòmica. És aquesta sensació que ve una gran onada i que poc o gens podem fer els ciutadans del carrer per lluitar contra ella, perquè només «els grans» tenen la capacitat per gestionar l'hecatombe. O potser no haguem de subestimar el poder de moltes individualitats remant cap al mateix costat, encara que, això sí, necessitem donin un cop de mà.

Començaria per deixar de criticar els que fan alguna cosa. Els nens parlen de Greta Thunberg i no la censuren, com fem els adults. Un xaval la va descriure com una adolescent que els defensa dels que no fan res per millorar el món. D'entrada, la descripció és més constructiva que la que circula per xarxes. I és que som criticaires perquè sí. Traiem a la llum el seu rictus inexpressiu, la possible manipulació dels pares o si viatja en primera classe, però tot just valorem la seva capacitat per conscienciar i per mobilitzar els joves. Escorxant els altres no arribarem lluny.

Els experts diuen que cal repensar diversos models. Entre ells, el de transport i l'elèctric. Si cal deixar el cotxe a casa, a més de la bona voluntat serà necessari que les institucions hi posin cap a l'assumpte. Fins que no hi hagi una xarxa de transport que permeti a la gent arribar a la feina o a recollir els seus fills sense deixar-se mig dia en l'intent, continuarem fracassant. El carril bici, sí. El carril bici a mig metre de cotxes que van a 50 km per hora, no. Perquè no volem deixar-nos la vida a la carretera. Si les energies renovables són una garantia de futur, a què esperem per difondre-les, incentivar el seu ús i facilitar la seva instal·lació? Si diuen els experts que els creuers són altament contaminants, per què no els fem cas? Entre el benefici immediat i el de mitjà i llarg termini, amb quin hauríem de quedar-nos? El segle passat caçàvem crancs a les roques. Aquest, plàstics. Ens hem convertit en addictes al rènting i canviem el cotxe cada cinc anys, la rentadora cada tres i el rentaplats quan ens fan una oferta de pagament ajornat. Cal renovar l'armari cada temporada i ens encanta viure en pobles i ciutats franquiciades. Amazon és el nostre rei mag preferit i el comerç local, una entelèquia. Els productes ecològics, les samarretes de cotó orgànic o els llegums a granel no són assequibles per a tots els sous; si hagués d'eliminar els pots de detergent o de xampú no sabria per on començar i si som clients de supermercats aptes per a totes les butxaques, serà impossible portar-nos la fruita o la verdura sense plàstics o safates de poliestirè.

No hi ha temps per a més pantomima. Les cimeres intergovernamentals fallen, nosaltres no. Canviarem els comportaments i canviaran els resultats, però si cal modificar normes, afavorir usos de transport, tipus de consum o penalitzar certs hàbits, les administracions són responsables i els canvis, grans.