El canvi climàtic és un fet científicament provat. La ciència sempre ha avançat en contra dels que li neguen validesa. Ha passat repetidament a la història, com quan algú va dir que la terra era rodona o quan Copèrnic va defensar que el centre de l'univers no era la Terra. Els qui ho neguen avui són, entre d'altres, Trump, Bolsonaro i el nostre Aznar, mentre Boris Jonshon es va negar a debatre sobre el tema durant la campanya. Curiosament (o no tant) coincideixen amb els populistes, amb els nacionalistes excloents i amb els qui estan en contra dels acords multilaterals.

Els científics diuen que cal actuar perquè si no ho fem les conseqüències poden ser devastadores. Per fer-ho cal superar problemes de molts tipus. El primer és que, tractant-se d'un problema, una part del món, per gran que sigui, no pot resoldre el problema. De moment les reticències de grans potències contaminants com la Xina o els EUA fan impossible aquest acord global en profunditat. Altres problemes són els estudis que cal fer i els efectes socials que tindran els canvis que imposa afrontar el canvi climàtic. Es requereixen plans de recerca orientats a trobar alternatives a molts dels problemes ambientals del present. Noves energies, nova mobilitat, tractament dels residus, etc. També es requereixen plans de transició energètica (deixar d'usar les energies procedents dels residus fòssils). Es requereixen canvis profunds de la societat i la seva estructura productiva que s'haurien de fer sense deixar enrere ningú (hi haurà qui haurà de canviar de feina, reciclar-se). S'ha d'educar la gent en uns nous hàbits de comportament més respectuosos amb el medi ambient, un tema sempre difícil. Pensin només en com és de difícil que la ciutadania apliqui correctament la selecció de residus i que la lluita contra el canvi climàtic portarà a haver de renunciar a algunes coses de les quals gaudim avui.

La UE, per boca de la seva presidenta, Ursula von der Leyen, ha posat sobre la taula un pla ambiciós per fer front a l'emergència climàtica i n'ha fet responsable el vicepresident Frans Timmerman. Soc optimista perquè hi ha voluntat. La UE ha de proposar un pla de recerca conjunt (no país a país) que tingui per objectiu resoldre els problemes que el repte ambiental suposa, com les energies alternatives, la nova mobilitat, la reducció de la contaminació, el malbaratament energètic, etc. S'han d'imposar normes legals en molts temes, és realment una tasca immensa perquè suposa un canvi profund del desenvolupament econòmic i dels hàbits de la població. I, com qualsevol canvi, tindrà reticències dels sectors afectats. Soc dels que estic convençut que els canvis no seran perjudicials per als treballadors globalment. Es perdran treballs però se'n crearan de nous i al final el saldo serà positiu, però mentrestant hi haurà gent afectada que perdrà la seva feina, s'haurà de reciclar, etc. Per això m'ha semblat realista que la proposta de la comissió europea contempli un pressupost per pal·liar els problemes de la transició necessària. Encara que a la darrera cimera el pla no es va aprovar (Polònia s'hi va oposar), espero que s'aprovarà en una propera reunió perquè el problema és solucionable, es tracta de pactar quant es dona a Polònia per tancar les importants mines de carbó encara actives i poder reciclar els treballadors del sector.

Espanya, sobre la transició energètica, està fent els deures i ha elaborat un pla nacional integrat d'energia i clima molt ben elaborat pel ministeri de Teresa Ribera, una persona molt reconeguda i que ha sigut clau per aconseguir l'acord de mínims de Madrid. El pla espanyol pretén convertir-lo en un país autosuficient energèticament fent ús del potencial en energies renovables (solar i eòlica bàsicament) i convertir Espanya en un país climàticament neutre el 2050. Un punt molt important és desenvolupar un pla de recerca científic i tecnològic ambiciós sobre aquests temes, coordinat amb la UE. Recerca a part, a qui estigui interessat a entendre l'abast del problema, li recomano el magnífic dossier que ha fet Alternativas Económicas dedicat a la transició energètica on presenta 46 propostes per fer realitat el pla espanyol (un dossier realment molt didàctic).

Per acabar, unes notes d'actualitat. Primera, segons l'informe que acaba de publicar la UE, el català és l'única llengua minoritària espanyola que es coneix adequadament en el seu territori, tot i que diu que la seva utilització a l'Administració hauria de millorar. Ara que el PSC ha parlat de la llengua en el seu congrés, seria bo reconèixer que el model que va proposar Marta Mata ha donat un resultat positiu i que la proposta del PSC en el seu congrés deu ser encertada perquè l'han criticat tant els independentistes radicals com els ex de Ciutadans que sempre s'han oposat a la immersió lingüística. Segona, l'anomenat Tsunami Democràtic hauria de canviar de nom. Creuen que pot anomenar-se democràtic un organisme que exigeix pancartes en el partit del Barça (sota amenaça d'accions violentes) i que no se sap ni qui ni com pren les decisions? Els suggereixo que canviïn a ODNI (organisme dictatorial no identificat). Tercer, acaba de sortir la sentència del tribunal europeu. Temps hi haurà de comentar-ho però ara i aquí deixin-me dir només dues coses de no expert en dret. El cos jurídic europeu és únic (com si no es podria demanar empara a un jutjat si no és com a part d'un mateix entramat jurídic?) i, per tant, dividir la justícia entre espanyola i europea és una fal·làcia. No en va la sentència que avui hem conegut es deu a una demanda del suprem espanyol. Toca simplement acatar-la (amb dret a crítica respectuosa), com sempre que es dona una sentència d'un tribunal en un sistema de dret.