Tot el que ha anat passant aquests últims dies a Catalunya -que ha estat molt, violència al carrer inclosa- no és res comparat amb les conseqüències que sobre la política espanyola tindrà la sentència dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en relació amb les prejudicials que li foren plantejades per la Sala del Tribunal Suprem que enjudicià a alguns, no tots, dels presumptes responsables dels fets succeïts al Parlament de Catalunya a finals de l'any 2017.

La part substantiva de l'esmentada sentència és la interpretació que fa l'esmentat tribunal sobre quan un eurodiputat electe gaudeix de la correlativa immunitat. Ha creat jurisprudència quan ha dit que la immunitat s'adquireix pel simple fet de ser elegit membre del Parlament Europeu. Però, tanmateix, ha fet també de legislador, qüestió aquesta impròpia de tot tribunal de justícia, quan ha vingut a omplir la llacuna existent en el Reglament del suara citat parlament, així com en els dos tractats pels quals es regeix la Unió Europea i la no menys important Acta sobre els privilegis i les immunitats existents en aquest òrgan supraestatal.

Els jutges de Luxemburg han posat en un platet de la balança les regles electorals europees -un conjunt de principis, més que una articulació normativa- sumades a les regles electorals pròpies de cada estat, les quals indiquen el procediment a seguir, els districtes electorals i el control judicialitzat de les euroeleccions. Alguns, com el cas espanyol, el camí a seguir pels electes fins a recollir la seva acta d'eurodiputat i poder prendre l'escó corresponent, i, en l'altre platet, el principi de representativitat en tota democràcia. Ha guanyat aquest i s'ha sentenciat que totes les etapes a recórrer pel diputat electe abans no presentar-se davant el president de l'Eurocambra constitueixen «formalismes» que no poden tombar aquell principi ni tampoc frenar l'entrada en vigor automàtica de la immunitat.

En conseqüència, el TJUE no ha posat «a caldo» només al Tribunal Suprem i el legislador espanyol, sinó que també de passada ha fet el mateix respecte dels tribunals superiors i els legisladors estatals de tots els estats membres de la Unió Europea, així com al mateix legislador europeu, l'Eurocambra, per no haver precisat l'esmentada Acta i, encara més gros, no existir una legislació electoral europea d'aplicació igual a tots els estats membres. La sentència es troba pronunciada i és d'aplicació immediata.

Però, com s'extrapola una sentència que ho és sobre un supòsit concret a tota la Unió Europea, començant pel seu Parlament? I, especialment, com s'aplica al cas espanyol, el que va suscitar la consulta al TJEU mitjançant les prejudicials plantejades per Tribunal Suprem quan aquest ja té dictada la sentència condemnatòria relativa a l'intent de cop d'Estat, motí o rebel·lió dels enjudiciats? Ho veurem.

Però, ara per ara, qui ha perdut força per renovar-se com a president del Govern d'Espanya és Pedro Sánchez. ERC ha passat de l'eufòria dels seus dirigents al realisme imperatiu d' Oriol Junqueras. Per la seva banda, els de Carles Puigdemont es veuen aixecats de nou com a potencial cavall guanyador. Allò que no vol el de Waterloo és que els republicans complementin l'estranya suma que donaria la presidència a Sánchez ni tampoc que ERC es converteixi en un partit independentista però pragmàtic. Que torni en Gila i ens ho expliqui a la seva intel·ligent manera. Caos!