Aquesta setmana es tanca una saga mil·lenària. I ja era hora, que últimament ha estat com veure un ésser estimat a les últimes, la veritat. La meva relació amb l'imaginari galàctic creat per George Lucas va començar l'any 1983, quan els meus oncles, que just començaven a festejar, em van portar al cinema Las Vegas de Figueres a veure El retorn del jedi. Aquella mateixa setmana engoliria, via VHS, els episodis anteriors fins a fer-me adepte incondicional de la Força. Dècades més tard, passaria de la il·lusió iniciàtica a la decepció fins a arribar a l'enuig, gràcies a les posteriors i innecessàries trilogies ideades per, suposadament, expandir els seus designis. Hom podria pensar que amb aquesta declaració constato l'amarg pas cap a la meva maduresa, el natural rebuig a un tipus de cinema que per edat ja no m'interessa. No, aquestes tesis de crítics de Twitter no funcionen amb mi; continuo emocionant-me com el primer dia quan Johnny 5 crida que és viu, quan els Goonies troben el tresor de «Willy el tuerto» o quan els gremlins canten una nadala a la iaia més antipàtica del barri. Tots ells són personatges de films que van trencar barreres temporals i que encara avui t'atrapen, t'emocionen. Com tants altres. Cinema en estat pur.
Star Wars ho tenia tot per ser una de les grans sagues d'aquest cinema atemporal, intergeneracional, com així ho demostra el fet que els seus tres films originals suporten les auditories anuals millor que Verano Azul, una veritat que no pot aplicar-se a les dues altres trilogies, sobretot l'última. Quan s'estrenava l'Episodi VII, molts vam caure en la trampa del revival, en la crida de la nostàlgia, un mal negoci que ens va suposar veure com l'essència original era humiliada per la ignomínia de la seva nova empresa propietària, l'imperi idiotitzant d'infants i adolescents per excel·lència. La mort de Solo, per exemple, és una de les infàmies més denigrants que recordo haver vist al cinema, i he vist molta merda, un insult gratuït a més d'una generació que aquesta mateixa setmana ha reafirmat el seu principal responsable, JJ Abrams, declarant amb ignorància o cinisme, encara no ho tinc clar, que « Star Wars sempre ha estat cinema infantil». Primera notícia. Què es pot esperar d'algú que encara avui no sap diferenciar entre cinema infantil i familiar i, a sobre, ve de l'univers Star Trek? Allò de fa quatre dècades que va irrompre amb guions senzills però efectius, personatges carismàtics, bandes sonores de traca, FX innovadors i un munt de maquetes, criatures de disfressa i titelles, va significar l'eclosió d'un cinema familiar modèlic que va marcar i emocionar audiències d'edats molt diverses. Això d'ara, que engresca joves i desmemoriats però treu de polleguera la resta, que ha expulsat d'un univers que era de tots els primers que el van veure lluir, és la degradació del pitjor cinema infantil. Així rebenti com l'Estrella de la Mort!
