Cap on va tota la gent que no neix ara a Espanya? Són desenes de milers, pel que es veu. Nens i nenes que, en circumstàncies normals, diguem que amb un capitalisme menys violent, tindrien ara quatre o cinc anys i jugarien en els parcs al costat dels que sí que van néixer. Els fills que no neixen a causa de la precarietat laboral, als salaris escombraries, al preu de l'habitatge, etc., comencen a ocupar més espai que els que van venir al món. Constitueixen una absència que s'eixampla i s'eixampla de tal manera que enterrem ja més persones que les que som capaços de donar a llum. Fem el difícil, que és acomiadar els morts, i no som capaços de dur a terme el fàcil, que seria donar la benvinguda als vius. El desequilibri entre els funerals i els batejos és una de les manifestacions del canvi climàtic.
Però a la Cimera sobre el Clima tampoc es va parlar d'això. No es va esmentar l'existència d'un exèrcit, el dels no nats, que formen una presència invisible, encara que certa, des que el 2007 o aproximadament vam caure en el que anomenem crisi i que va ser en realitat un canvi de model econòmic. Des de llavors, els beneficis de les empreses han crescut un 40% mentre que els salaris queien en picat i, amb ells, el nombre d'embarassos. Hi ha, de facto, un control de la natalitat que ens escandalitzaria si arribés a legislar-se. Però no cal perquè es legisla sol. N'hi ha prou que un ajuntament o una comunitat venguin als seus fons voltors amics un lot d'habitatges socials per sota del seu preu real. Per cada un dels desnonaments provocats per aquesta operació, enterrem tres ancians i evitem el naixement de set o vuit criatures.
Ens ve a la memòria l'escàndol que ens produïa en el seu moment la política del fill únic implantada a la Xina comunista. Com era possible regular una qüestió tan biològica i sentimental? Doncs ho feien, recolzats en la legislació, però ho feien. Nosaltres, més llestos, hem comprès que les millors lleis són aquelles que no cal aprovar en cap parlament. No hi ha millor control de la natalitat que el de la Borsa. D'aquí aquesta expressió: «La 'borsa' o la vida». Semblen incompatibles.
