entrada, res no aventurava que el Tsunami Democàtic s'acabaria produint, sobretot, després de veure el fiasco del joc del Barça. I ves per on, les pancartes de «Sit & talk» al Camp Nou, l'endemà, van il·lustrar arreu del món una realitat: Europa escoltava. Costava de creure. El judici dels polítics catalans es posava en dubte, sobretot, la sentència en contra d' Oriol Junqueras. Llavors, el tsunami va començar a ser abassegador i a remoure les aigües freàtiques de l'Espanya d' «ordeno i mando», que fins llavors havien contingut la legalitat europea i, ai-las, en qüestió d'hores, Puigdemont i Comín ja tenien l'acreditació d'eurodiputats. De seguida va sorgir el victimisme nacionalista espanyol: Europa no ens vol. La mentalitat autàrquica. Els unionistes, decebuts i enrabietats, se'n feien creus i treien bilis inclús per zones impensables. Resulta que per ser eurodiputat no cal jurar cap constitució, ni tan sols, la «que nos hemos dado». És evident que el judici va ser, com diu aquell, una «pamema» i que va estar ple d'irregularitats. Amnistia Internacional i l'ONU ja havien avisat. Espanya és massa imperial per fer-los cas. La mentalitat retrògada i del «prietas las filas» s'enrunava mentre es convertia a l' «antes roja que rota». De cop al bot, tots aquells que es fotien de Puigdemont, els que posaven la pàtria espanyola, l'ordre i la llei pel damunt de tot, els borbònics, en definitiva, ploraven pels racons de la « unidad de España». Se'ls havia trencat el plat bonic.