No és gaire bo sopar fort i anar-se'n a dormir tot seguit. La digestió feixuga i els vapors estomacals produeixen monstres al cap. Vull dir que es tenen somnis d'una força malaltissa, somnis bigarrats que no forçosament han de derivar en malsons. El sopar, ho diuen els metges i ho diu la gent gran, ha de ser frugal, lleuger ?i una mica monacal. Passa que sovint ens deixem endur pel plaer i anteposem la papil·la a la raó.
Fa uns dies vaig menjar pizza per sopar. Pizzes, en plural, perquè érem uns quants i en vam demanar de diverses menes. I tothom sap que la pizza és un menjar que convida a la voracitat. Que sovint es mengi amb les mans hi ajuda, perquè ens estalviem el parèntesi de treballar amb la forquilla i el ganivet. Ens vam atipar com lladres i jo em vaig allitar immediatament després.
I vaig tenir un somni de pizza. Un somni gras, pels detalls i per l'argument. Vaig somniar que Europa obligava Espanya a alliberar els presos polítics i a netejar-ne l'expedient. També obligava a restituir tots els drets i llibertats dels exiliats, dels CDRs detinguts, de la gent multada o amb judicis pendents. I Espanya, amb una actitud inoïda, acceptava les directrius europees i actuava en conseqüència.
Aleshores el somni avançava de pressa. Espanya, governada pel PSOE, girava com un mitjó i proposava de fer un referèndum a Catalunya. Respectava el dret a l'autodeterminació i destinava un esforç ingent a garantir-ne l'exercici. Els del Sí i els del No feien una campanya exemplar. Es votava enmig d'un ambient festiu i pacífic. Sortia el Sí per un marge potable i començava un període de desconnexió ple de reconeixements mutus.
Alhora, a Espanya es produïen canvis polítics i socials a la velocitat de la llum. El govern que havia permès el referèndum queia i VOX treia majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Els carrers bullien d'enfrontaments. Els simpatitzants de l'extrema dreta mossegaven la resta de conciutadans que, com si fugissin d'una plaga de zombis, s'amagaven on podien. Espanya se sumia en les flames i el desordre. Saqueigs, un apocalipsi. I VOX convocava un referèndum per sortir d'Europa i guanyava el Sí per golejada.
Mentre Espanya s'enfonsava, Catalunya assentava la posició a Europa. Tranquil·lament. I rebia milions de peticions d'asil, d'espanyols que fugien de la barbàrie. Les acceptava totes i de passada convertia el país en una gran ciutat, deixant els espais verds en una anècdota jardinària.
Em vaig llevar exhaust. Els somnis d'havent sopat fort són molt intensos. Exhaust i un punt alegre, val a dir. Perquè també són somnis que s'assemblen a les pel·lícules d'acció, lineals, senzilles però tan entretingudes. I un cop llevat, mentre esmorzava i sentia la ràdio, un tertulià escèptic va dir que Espanya es passaria per l'arc de triomf tota quanta sentència o recomanació que vingués d'Europa, de Mart o del Més Enllà. Em vaig acabar el cafè i me'n vaig anar a treballar.
