Quan ens disposem a celebrar el Nadal amb tota l'eufòria d'una societat que neda en l'abundància, serà curiós recordar com ho fèiem moltes famílies, en una època en què, per a una majoria, l'austeritat era una norma a seguir per poder anar tirant amb certa normalitat i viure dignament. Em refereixo als anys vint del segle passat, el temps de la meva infantesa. Actualment el nivell de vida ha augmentat considerablement. Evidentment que no pas per a tothom. En aquell temps també hi havia pobres, ja sabem que passi el que passi, sempre n'hi haurà. Però ara les diferències es van ampliant, cada vegada més. Els rics van augmentant les seves riqueses i els pobres veuen disminuir les seves poques disponibilitats. És a dir que cada vegada hi ha menys rics, però amb unes fortunes en augment, i més pobres amb les butxaques més buides.

En aquells anys vint del segle passat molts menestrals i fins i tot petits propietaris, comerciants i artesans, portaven una vida molt austera. Era allò de no estirar més el braç que la màniga. Les celebracions nadalenques d'aquell temps jo les recordo amb unes característiques de no fer grans dispendis. I de viure les solemnitats amb tot el seu sentit. Amb un comportament que no es desdigués, celebrant amb grans despeses i luxes, el naixement en el portal de Betlem d'un Nen que va voler néixer pobre.

Prèviament, a casa, a l'escola i en el catecisme parroquial se'ns explicava la història i el significat del solemne esdeveniment. La tarda d'un diumenge sortíem a buscar la molsa i les plantes que es convertirien en els arbres del pessebre. Ben a prop de la ciutat hi havia moltes possibilitats. A Sant Daniel, als boscos de Palau. Sempre prop de casa hi havia alguna obra en curs, i demanant-ho, ens permetien omplir mitja galleda de sorra. Un empleat de la Gròber ens regalava uns flocs de coco que simularien la neu de les muntanyes. Una pagesa d'Aiguaviva aportà unes panes de suro que serviren per als meus pessebres d'anys i anys. I una estona cada vespre, després de fer els deures i havent sopat, el nostre pessebre anava prenent forma. El baixar del racó més recòndit de la casa la caixa on durant l'any havien dormit les figures, era un moment d'emoció. Si n'havíem de reposar alguna, sense fer grans dispendis en podríem comprar a can Geli de l'Argenteria, o a ca l'Escolà, del carrer de Canaders, l'artesà que les venia, de fabricació pròpia, a molt bon preu.

Assistir a la Missa del Gall era una cosa extraordinària. En aquell temps només se celebraven Misses el matí. Els diumenges la darrera Missa a Girona era a les dotze, deien que a Figueres hi havia Missa d'una. L'espera fins a les dotze de la nit resultava molt llarga. En moltes cases se sopava aviat, entre vuit i nou, i fins a l'hora de sortir per anar a l'església, l'espera es trobava molt llarga. Eren temps que no es coneixia la televisió i molt poques cases tenien ràdio. Si es resava el rosari no durava gaire més d'un quart d'hora, i quan se solia allargar amb Parenostres per les diverses necessitats, podia arribar fins a mitja hora. També és cert que es practicava més conversa familiar que ara que tants aparells l'han gairebé suprimida. Arribada l'hora, se sortia ben abrigats, i algunes persones d'edat avançada portaven una manta de viatge per protegir les cames i algunes fins i tot una arquilla per escalfar els peus. Ja que aleshores les esglésies no tenien calefacció, i si no s'anava previngut s'hi passava molta fred

Sortint de Missa tothom es desitjava un Bon Nadal! I a bon pas cap a casa. Uns per fer ressopó, altres per ficar-se ràpidament al llit com ja feia hores que desitjaven.

Els que no havien apallissat el Tió el vespre, ho feien abans del dinar de Nadal. Els regals que deixava el Tió eren d'una gran austeritat i molt pràctics. Uns guants, una bufanda, els torrons i les neules que es menjarien, en quantitat ben mesurada, per postres. Unes monedes o unes ampolles de xampany de xocolata, embolicades amb un luxós paper de plata. Però tot feia il·lusió.

El dinar era extraordinari. El més important era la reunió de tota la família. Si algun any, per la causa que fos, quedava una cadira buida, resultava molt trist. El menú tenia un però. La tradició manava que s'iniciés amb l'escudella. Ja n'estàvem cansats de tota la setmana i en aquell dinar de gran festa també apareixia la diària escudella. Això sí, era una escudella de gran festa. No hi faltava cap ingredient. Una carn d'olla de bona qualitat, en la qual destacava una pilota que valia un imperi. Després apareixia el pollastre rostit, del qual se'n menjaven petites racions. No recordo que mai hagués menjat un quart enter de pollastre. I per postres els clàssics torrons i les neules que sucàvem en una copeta de moscatell o de vi ranci. Si algun any es destapava una ampolla de xampany, aleshores del cava encara no se'n parlava, era del de la marca Delapierre, de tres pessetes la botella. O si es volia fer més extraordinari s'arribava fins al Freixenet.

La tarda del mateix dia o d'un altre festiu dins el cicle nadalenc es dedicava a anar a visitar pessebres. Els més coneguts i concorreguts eren els de Can Viñas, ganiveter, de la plaça del Molí, el de Can Llapart, matalasser, de la pujada de Sant Martí, davant la porta del temple del Carme, el de La Sopa, de la plaça dels Lledoners, el del catecisme de Sant Feliu, en el temple de Sant Pere de Galligans. El que recordo d'aquell itinerari és la foscor dels carrers, i el pas per Sobreportes, especialment si era un dia que bufava la tramuntana. Una altra tarda de dia festiu es destinava a assistir a la representació d' Els Pastorets. Alguna vegada s'havien representat en el Teatre Municipal, però no cada any com ara. El local amb més tradició era el del costat de l'Institut Vell, del carrer de la Força. Local que fins l'any 1932 s'anomenava L'Amistat, i el 1933 es canvià pel de Centre Cultural. El preu de l'entrada era molt moderat, em sembla que d'una pesseta encara en tornaven el canvi, especialment si es tractava del galliner, on els seients eren en una graderia de dura fusta. En la platea i en les llotges hi havia cadires de balca, que després es canviaren per senzilles butaques. També es feien representacions d' Els Pastorets a l'Hospici.

Passat el dia de Nadal i el de Sant Esteve, era qüestió de mirar aparadors de les botigues de la Rambla i del carrer de Ciutadans que venien joguines, per tal d'escriure la carta als Reis. I anar preparant el fanal per al dia 5 de gener anar a fer uns volts per la Rambla, cantant el Visca el tres Reis de l'Orient... I de bon matí del dia sis obrir el balcó per trobar uns regals que tot i correspondre a la característica austeritat, ja feien la felicitat del qui no havia aspirat a coses més enlairades.