El català és oficialment la llengua pròpia de Catalunya des de l'aprovació de l'Estatut de 1979, com ja ho va ser durant la II República. El castellà n'és també oficial, com a la resta de l'Estat, mentre l'aranès, que ja era objecte d'especial protecció, és igualment oficial des de l'Estatut de 2006. Tanmateix, segons l'Enquesta d'usos lingüístics de la població de la Generalitat, de l'any 2018, la situació no és del tot positiva per a la llengua catalana. Les dades són clares: el 36,1% de la població de Catalunya parla habitualment en català, el 48,6% en castellà, el 7,4% indistintament en les dues llengües i un altre 7,4% en altres llengües o combinacions de llengües (àrab, romanès i anglès principalment).

Les dades són força més favorables si ens referim a les Comarques Gironines, les Terres de l'Ebre, les Comarques de Ponent, l'Alt Pirineu o les Comarques Centrals, mentre al Camp de Tarragona, el Penedès i especialment a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i la Vall d'Aran la situació és força més deficitària. Malgrat tot, és una bona dada que el 94,4% de la població de Catalunya entengui el català i que el 81,2% el sàpiga parlar. Una situació relativament similar a la d'Andorra o les Illes Balears i força millor, sens dubte, que al País Valencià, la franja d'Aragó i la Catalunya Nord. En conjunt, prop de deu milions de parlants en tot l'àmbit lingüístic, cosa que significa que l'utilitzen més persones de les que ho fan en una tercera part dels idiomes oficials de la Unió Europea (UE).

L'actual UE, formada per 28 estats, compta amb 24 idiomes oficials, alguns d'aquests compartits per diversos països. Podem fer una classificació en funció del nombre de parlants, tot i que sovint les dades difereixen d'unes a altres fonts. En primer lloc els sis idiomes amb més de 40 milions de persones que el parlen: anglès, francès, alemany, italià, espanyol i polonès. En segon, lloc les vuit llengües parlades per més de 10 milions de persones: romanès, neerlandès, grec, hongarès, txec, portuguès, suec i búlgar. I en tercer lloc, les altres deu llengües oficials de l'UE: danès, eslovac, finès, croat, lituà, eslovè, letó, estonià, maltès i irlandès.

Malgrat que en sigui un dels elements fonamentals, l'estat propi no sempre és sinònim d'un ús plenament normalitzat de la llengua pròpia. Un exemple és el maltès, oficial juntament amb l'anglès a la República de Malta, un estat independent des dels anys seixanta. Malgrat que ambdues són conegudes per gairebé la totalitat de la població, és a dir per prop de 400.000 persones, l'anglès és utilitzat de manera preferent en àmbits tan importants com les relacions comercials o els estudis universitaris. També podem fer esment del gaèlic o irlandès, unes quantes dècades després de la independència d'Irlanda. Avui dia el parlen prop de 300.000 persones, cosa que representa poc més del 5% de la població, malgrat l'esforç de promoció de la llengua per part del govern, mentre la gran majoria dels ciutadans i de les empreses privades utilitzen exclusivament l'anglès.

Entre els idiomes oficials en un estat o en part d'un estat de la Unió Europea, però no oficials a la UE, el català és sens dubte el més important, seguit a una certa distància del gallec, l'occità, el sard, l'escocès, el friülès (nord-est d'Itàlia), el gal·lès, el basc, el luxemburguès o el turc (Xipre). Un cas especial és el del rus a Estònia, Letònia i Lituània, on és l'idioma habitual d'una part important de la població però no té l'estatus d'oficial en cap de les regions o comtats d'aquests tres països bàltics.

En tot cas, si bé al llarg de la història les imposicions colonials o antidemocràtiques han fet retrocedir o fins i tot desaparèixer nombroses llengües, també hi ha hagut en molts casos una certa acceptació voluntària dels idiomes dominants, en bona part determinada per raons comercials, com probablement ja passava amb el llatí en el temps de l'Imperi Romà o amb l'àrab durant la conquesta musulmana de bona part de la península Ibèrica. Avui dia és la poderosa influència de l'anglès en àmbit global la que provoca una acceptació, entre voluntària i inconscient, de nombroses paraules o anglicismes.

A més de l'anglès, el predomini del francès, l'alemany, l'italià o el castellà en els estats on és majoritari també influeix a l'hora de limitar l'oferta i la demanda de mitjans culturals i de comunicació en la resta de les llengües europees, oferta i demanda que no es correspon amb el nombre real de parlants d'aquestes. En tot cas, i malgrat que el reconeixement del català com a nou idioma oficial de la Unió Europea no garantiria plenament el seu futur, la seva inclusió entre els idiomes de la UE seria una gran notícia que superaria el greuge comparatiu que avui pateix amb relació a la resta d'idiomes oficials en àmbit comunitari.