La darrera Cimera del Clima a Madrid que pretenia fer un avenç notable per disminuir el patiment humà, motivat per l'esquinçament mediambiental que amenaça l'equilibri de l'ecosistema del nostre planeta, ha clos amb fortes discrepàncies, amb acords de mínims per a alguns i d'autèntic fracàs per a altres.

No m'estranya! Hi ha molts interessos en joc! Interessos fonamentats, en bona mesura, per la ideologia de progrés econòmic. Un progrés sense límits i a qualsevol preu!

Tanmateix s'ha fet evident la demanda d'un canvi de mentalitat que ha esdevingut i és multitudinària. És el clam d'una gent que no suporta el gemec de la naturalesa, amb el consegüent «ecopatiment». Una multitud que esmerça temps i esforços per construir un nou paradigma «eco-humà» (Conceptes «eco» emprats per l'ecoteologia).

Són molts que des de les ciències, la tecnociència i les religions malden per obtenir un nivell de benestar suficient que permeti el desenvolupament integral (fisc, mental, sensorial i espiritual), de tots i cadascun dels éssers humans. Modestament m'uneixo a aquest nou paradigma.

Hem de ser conscients que l'amenaça del col·lapse penja com una espasa de Dàmocles sobre l'espècie humana i les nostres actuals formes de vida. Per consegüent, urgeix un canvi de mentalitat radical del «jo vs. tu» que provoca competència, adversaris, fins i tot enemics en la lluita (a voltes guerres) per «el meu vs. el teu». Necessitem com l'aire que respirem, com el pa que mengem, una mentalitat que ens indueixi al «nosaltres» com a paradigma d'home nou.

Aquesta es la perspectiva de Klaus Schwab, fundador del Fòrum de Davos i ideòleg de la Quarta Revolució Industrial, quan afirma que aquesta nova revolució, no només canviarà el que fem sinó el que som. Per tant, no és només una revolució tecnològica, sinó antropològica i ontològica.

Des d'un altre punt de vista però orientada al mateix renaixement del qual és humà, la filòsofa barcelonina Marina Garcés ens diu al capítol «l'Humà en disputa», del llibre Humanitats en acció, que ens cal redefinir els contorns del que és «humà» i ella hi troba la següent resposta: «Som humans en la mesura que podem elaborar, personalment i amb els altres, la vida com un problema en comú». I a continuació, amplia el seu pensament dient que ens sentim humans no quan tenim solucions per a tot, com pretenem que en tinguin les màquines, sinó quan podem dir: «D'això me'n puc ocupar, d'això ens en podem ocupar, és el 'nostre' problema.»

Per als que ens identifiquem com a cristians tenim en el parenostre amb la qual demanem al nostre Pare per a tots els seus fills, germans nostres. Els més propers i els més allunyats. Els familiars i els amics. Els que pateixen per causa de la salut i els que pateixen per manca de recursos materials. Els que se senten estimats i els que no se senten ni estimats, ni compromesos, ni respectats. Demanem per tots «nosaltres» veïnatge, comunitat, poble, nació, Estat, món. Cap paràgraf ens convida a pregar i demanar per un mateix.

Aquesta sensibilitat del «nosaltres» ha portat el papa Francesc a escriure la seva magnífica i oportuna encíclica Laudato si i definir la Terra com a «casa comuna», casa de tots «nosaltres» com a fills del Pare que som.

L' Antoni Matabosch, en la presentació del seu llibre Ecologia integral i supervivència, ens fa una breu descripció sobre el mèrit del papa Francesc en la proclamació d'aquesta encíclica, dirigida a tots els homes de bona voluntat. El Papa ha sabut recollir ?ens diu? la saviesa cristiana dels darrers cinquanta anys, tant del Consell Mundial d'Esglésies, com dels Patriarques de Constantinoble i de les reflexions catòliques dels papes i dels teòlegs, i haver-se fet una síntesi entenedora, complexa i que anima a superar la crisi. M'ha semblat molt important ?continua dient? la crida que fa a una nova espiritualitat que uneix Déu, la persona i la creació i presenta el món com una teofania: «Déu ha escrit un llibre preciós, les lletres del qual són la multitud de criatures presents en l'Univers» ( Laudato si, 85).

La IX Assemblea del Consell Mundial d'Esglésies, Porto Alegre 2006, va formular la següent pregària que ens convida a resar-la: «Déu, envia'ns a cuidar la terra i a compartir tot el que és necessari per a viure en comunitat a resistir i denunciar el que negui la vida a estimar el proïsme i fer el que es just de forma que on hi havia mort hi hagi vida».