25 de desembre de 2019
25.12.2019
Diari de Girona

El zombi

24.12.2019 | 19:02
El zombi

Ës una de les afirmacions més repetides darrerament: la sentència del procés no ha resolt el problema polític. Dura acusació que convé aclarir. En efecte, podria donar la impressió que el Tribunal Suprem no ha fet bé la seva feina. Ja sabem que alguns dels fragments de la resolució en qüestió semblen més propis d'en Pepe Gotera i Otilio: ens ho varen exposar els experts a la Facultat de Dret de la UdG no fa gaire. Però a l'insult de les condemnes, injustes des de pràcticament qualsevol punt de vista, sembla que s'hi afegiria una altra ofensa. En els termes dissortats d'un cèlebre diplomàtic, es podria dir que la sentència neteja, però no desinfecta. Ho proven el seu escàs poder de convicció, proper a zero; la dimensió de la protesta subsegüent, propera a infinit, i la persistència en la reivindicació processista, tossuda a més no poder. Cal concloure, doncs, que els maldestres togats han deixat la feina a mig fer, o és que el procés és més dur de pelar –resilient, en diuen ara– del que es podia pensar? Realment és la sentència tan dolenta com ens fan creure?

En realitat, la crítica pot ser desenfocada. La política és, com l'ànima, matèria subtilíssima, que escapa el tosc sedàs judicial. Les sentències, miops de mena, veuen només la immediata realitat que les parts (aquí, les acusacions penals) sotmeten a la judicial consideració. Es cometin o no certs actes en el marc d'un fenomen social més ampli (això és, el moviment independentista), no són judicables més que fets individuals, atribuïbles a persones concretes. Precisament per això la sentència de marres no satisfà: perquè crea i es recrea en el relat general («relat», hauria de ser la paraula de l'any) i oblida l'anàlisi particularitzada de la conducta individual dels reus: qui fa què? La sentència pretén un impossible: condemnar el procés en bloc, i en això la tècnica grinyola estrepitosament.

Però la maleïda condemna possiblement triomfi i s'alci, majestàtica i impertèrrita, en un altre sentit. Perquè el mèrit d'una resolució judicial es pot jutjar també des d'una altra perspectiva: la invulnerabilitat al recurs. I en aquest pervers sentit, sembla dubtós que algú pugui esmenar la plana a l'orfebre Marchena & co., que han pres gran cura a protegir-se enfront d'eventuals impugnacions. Tant de bo m'erri, però la del TS romandrà l'última paraula, almenys durant molt de temps, i encara que els previsibles recursos aconsegueixin penetrar el gruixut blindatge intern de la sentència, la justícia d'Estrasburg arribarà, si arriba, a misses dites, com ha passat amb el cas Atutxa. Del TC ni en parlem. Mentrestant, el procés, certament afeblit, seguirà intentant donar signes de vitalitat. Com si d'un zombi es tractés, aprofitarà la nit per fer-se fort, i provocar amb les seves raneres ensurts considerables. Les forces de l'ordre seguiran desconcertades, ignorants que un caminant així no se'l pot derrotar amb armes convencionals. Si abaixem la guàrdia, correm el risc que ens acabi devorant el cervell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook