Abraracurcix, el cap del llogaret gal d'Astèrix, només té por que el cel li caigui damunt del cap, tot i que sempre es tranquil·litza recordant que «això no passarà demà». La mala notícia per al mostatxut líder és que la pròrroga ha conclòs. Res no impedeix que l'extinció del planeta, programada en uns milions d'anys pels calendaris astronòmics, es produeixi avui mateix. La probabilitat mai serà tan elevada, i no només perquè cada vegada estem més a prop de qualsevol final per definició de temps. Amb el canvi climàtic com a mascaró de proa de la caducitat del planeta, es considera fins i tot de bon to especular sobre un desenllaç immediat. D'això en diem apocalipsisme.
L'auge dels apocalipsistes o predicadors de la mala nova serveix almenys per recordar que l'aparició de la vida sobre el planeta és més improbable que imaginar que La Gioconda hagués aparegut pintada sobre una roca, com a fruit exclusiu d'agents naturals matisats per la llum i l'erosió, sense cap intervenció humana. La brutalitat que la nostra infecció exerceix sobre el planeta funciona a esquenes de la sublim delicadesa còsmica, que va aportar les úniques condicions possibles per a desenvolupar una vida en condicions. I sí, aquest prodigi inclou Bertín Osborne, ningú va dir que els productes de l'evolució fossin per presumir.
L'apocalipsisme climàtic substitueix el fong nuclear com a fetitxe favorit de l'aniquilació col·lectiva. Amb una diferència fonamental, la impossibilitat d'assignar culpes concretes. El Dr. Strangelove que prem el botó de la bomba atòmica tindria la silueta inconfusible de Trump o Putin. No obstant això, la degeneració climàtica no pot individualitzar-se. Ni tan sols està clar si procediria al mateix ritme, sense la interferència de l'únic mamífer que es creu responsable de tot el bo i dolent d'un planeta a la deriva.
