En un dels seus articles, Julio Camba relata el cas d'un home que va matar la sogra a cops de paella per robar-li 1,25 pessetes, cosa que avui equivaldria a un parell d'euros. És clar que la dona va patir molt, reconeix Camba, però quan es cobra tan poc pels crims, no es pot tenir un instrumental gaire especialitzat. Condemnat a mort, el dia de l'execució se li va preguntar si tenia un últim desig.

- Una ració de llagostins. No els he tastat mai, sap? I francament, no espero tenir ja cap altra ocasió de menjar-ne.

De la qual cosa deduïa Camba que l'assassí no va matar la sogra per la pesseta amb vint-i-cinc cèntims, sinó per poder permetre's el luxe de menjar llagostins una vegada.

Em ve al cap aquesta edificant història en dates com les presents, no només perquè estem en època de dur a terme actes així -menjar llagostins, no matar sogres- sinó perquè aquell pobre desgraciat em recorda Josep Maria Virgili, el catedràtic emèrit d'institut que recentment ha negat la condició de catalans a qui no sigui independentista. Si aquell va sacrificar la vida per un plat de llagostins, en Virgili ha sacrificat el prestigi de totes les càtedres de Catalunya per cinc minuts de fama, cosa que el converteix en més infame, perquè de la fama no se'n pot xuclar el cap. No vull dir amb això que tots els catedràtics de Catalunya siguin uns filonazis ignorants, però n'hi ha prou que un doni mostres de ser-ho per avergonyir la resta. Conec catedràtics que en els àpats familiars d'aquests dies asseguren que han deixat l'ensenyament i s'han fet pianistes de bordell. No és cert, tot i que sospito que només perquè no saben tocar el piano, però almenys així eviten ser comparats amb en Virgili, que imagino que fins l'autor de l' Eneida es deu estar removent en la tomba per haver de compartir-hi nom.

En Josep Maria Virgili, com tants dels catalans actuals que arriben a la tardor de la vida sense haver fet res de profit, sap que l'única possibilitat que té, no de passar a la història, que això ho té impossible, no de ser respectat, que ni li passa pel cap, no de tenir un polsim d'honorabilitat, que ni sap el que és, però sí de ser retuitat, que aquesta és la seva idea de posteritat, és dir-la més grossa que ningú. No és tasca fàcil, atès el nivell del llacisme. Per això se li va acudir negar la condició de catalans als que no pensen com ell. No és res de nou, a Alemanya ja es va practicar aquesta doctrina als anys 30, val a dir que amb força èxit de crítica i públic, i segurament hi hauria algun catedràtic d'institut que l'avalés amb tanta vehemència com el nostre Virgili.

El pas lògic següent al de negar la condició de catalans als que no són afins al règim seria assenyalar-los amb noms i cognoms, però com que això ja s'ha començat a fer, podem passar a la següent fase, que és negar-los els mateixos drets que a la resta. Llàstima que la republiqueta no va passar de ser el somni d'una nit d'octubre, perquè aquest catedràtic emèrit dona el perfil ideal per exercir de comissari del poble per a la depuració dels no catalans.

Tant és. Tot i sense càrrec, algun profit podrà treure de la seva estultícia. Potser el conviden a TV3 a exposar les seves teories i amb el que cobri es podrà menjar una ració de llagostins. Ni en els seus millors somnis hauria cregut que el seu honor es cotitzés tan alt.