27 de desembre de 2019
27.12.2019
Diari de Girona

Portal humil

26.12.2019 | 23:23
Portal humil

M'agrada el Nadal però no m'agrada celebrar-lo. M'agrada el Naixement però no sé trobar-lo a la taula de la festa i si hi és no puc veure'l perquè no m'hi assec mai. Vaig passar el dia de Nadal a la redacció de l' ABC, sol, transcrivint entrevistes sobre el Nadal, sobre l'escalf familiar, sobre la redempció i les segones i terceres oportunitats que tots hauríem de donar-nos i que jo a aquests dies –ni a les persones que m'ho han demanat– no els he donat mai.

Però no volent-lo celebrar, enguany el Nadal m'ha celebrat a mi malgrat les traves que com sempre li he posat. La tarda de la vigília vaig llevar-me de mal humor d'una absurda migdiada i amb menys temps del que hauria volgut vaig córrer cap a El Corte Inglés de la Diagonal a comprar-li a la meva dona els regals. Jo dic la meva dona, perquè la sento i la sentiré sempre la meva dona, i la meva responsabilitat, però fa dos anys que vivim separats. Triant-li el maquillatge a l'Armani, el mal humor se m'esvaí de cop i vaig pensar en l'any que festejàrem, i la il·lusió amb què li comprava les coses era la mateixa d'aquella tarda. Em va agradar recordar com conec la seva pell i els seus ulls, els colors que li queden bé, i encara que la vida ens ha embrutat els sentiments, l'amor amb què l'estimo conserva intacta la puresa. Hi ha gent –gent que encabat creu en els forats negres– que diu que no està demostrat que Déu existeixi. Qui sinó Déu hauria pogut salvar aquests dos nàufrags de la total confusió del retret i de la ira? Qui sinó Déu bressolava aquella tarda el meu orgull molt d'home d'encara dir-te la meva dona?

Feliç amb els meus paquets, vaig anar a la redacció, mentre la meva filla i la meva dona sopaven a casa els meus pares. La sala a les fosques i només la llum del meu ordinador. Quan estava a punt de reflexionar sobre la meva excentricitat i si no era arribat el moment de limitar-la, vaig alçar-me i vaig veure'm a mi mateix escrivint la nit de Nadal, tot sol i a les fosques a la redacció del meu diari. I vaig pensar: «aquest soc jo, això soc jo», i els dubtes s'esvaïren, i la idea de l'excentricitat, i em vaig sentir centre, viu, meu, perfectament cosit a la meva història. Si Déu em va fer així, he dedicat tota la meva vida a subratllar la seva intenció, i encara que sembli pedant o estúpid, m'agrada el que veig quan em miro, escrivint en aquesta nit que és nadalenca i sembla d'estiu, fluint entre els sons i les paraules que sempre han estat aquí.

Cap a quarts d'onze l' Anna em va dir que no trigarien gaire a sortir i vaig anar jo també cap a casa. De camí, vaig aturar-me al paki de Travessera per comprar una Coca-Cola Zero. Caòtica com sempre, i amb una bellesa que els anys no han marcit, darrere meu va entrar la Margarita Puig. La vaig conèixer fa més de 20 anys –ara que, a la meva vida, de tot comença a fer més de 20 anys– i hem tingut anades i vingudes, i jo de vegades he estat molt més cruel amb ella del que ella ho ha estat amb mi, però els dos vam estar molt contents de trobar-nos i vam riure mentre pagàvem i encara més quan ella volgué comprar unes copes al xinès que ja era a punt de tancar; i no vam dir res especial, ni vam fer res que aquest article hagi d'obviar, però vam compartir mitja hora feliç d'amistat i esclafits de riure.

Quan ja sol pujava per Pau Casals vaig pensar que aquests fulgors havien estat el meu regal de Nadal. La redacció, les ganes d'escriure, encara una estona de riure amb la Margarita, l'instant de pensar en tal com érem amb meva dona just abans de casar-nos i veure que al capdavall no hi ha tanta diferència. Com el Nen tot just nascut i sentint el Nadal com feia temps que no el sentia, vaig arribar a casa i de seguida van arribar la Maria i l'Anna. Posàrem la nena a dormir i ens esperàrem que consolidés el son perquè no ens sentís amb els paquets. Asseguts al sofà, ens vam adormir abraçats, i quan al cap d'una estona ens vam despertar, vam estar parlant una estona sense moure'ns i vaig pensar que fa 13 anys que ens vam conèixer i que 13 anys passen tan ràpid que sembla que haguem estat somiant. També el Nadal sobrevolà l'escena, proclamant la bonanova. Quan ens ficàrem al llit, amb la nena adormida al mig, érem el triomf de la família que malgrat tot s'ha mantingut unida, el galió de tot el que hem estimat, de tot el que hem defensat i de tot el que hem perdut surcant la fosca entre els llençols que encara eren els que ella va comprar i la nit de tots els naixements del món. I érem tres i érem un, i érem l'esgotament del dia i l'esperança de la Humanitat, i érem caiguda i com ens hem sabut tornar a alçar conjurant el futur amb les mans. Érem Nadal, érem pessebre, portal humil amb el poder i la llum dels qui ni quan s'obliden de tot s'obliden d'estimar-se.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook