Curset d'esquí

He escoltat amb atenció les declaracions de l'alcalde de Lleó després de l'aprovació de la moció en el consistori que proposa la creació d'una nova comunitat autònoma integrada per les províncies de Lleó, Salamanca i Zamora. Són unes declaracions fetes a consciència i desenvolupant arguments i parlant de « centralismo exacerbado» de Valladolid. Com és la política espanyola... no tot és el laberint català. Un dia Terol Existeix treu un diputat i dos senadors (n'hauria pogut treure tres si n'hagués presentat tres) i el mes següent es demana una nova comunitat autònoma, per primer cop des de la creació de l'Estat autonòmic.

Com és la política del moment: en les últimes eleccions autonòmiques a Andalusia, Vox va tenir dubtes de presentar-se per si podia recollir les firmes dels avals en cada província i menys de dos anys després té 52 diputats al Congrés. Tot això són coses dispars. Sí, però també són una col·lecció de símptomes que el sistema polític i constitucional espanyol no s'ha posat al dia en quatre dècades.

Convé recordar que des de la Constitució espanyola de 1812, la primera, fins a la Segona República, cap Constitució ha estat reformada. Totes han caigut per canvis de règim, pronunciaments militars o suspensió de la Constitució. Cap ha estat reformada fins a l'actual, que ha tingut dues reformes menors (vots dels europeus en les eleccions municipals i norma d'estabilitat pressupostària). Símptomes que l'atropellada política tàctica dels últims anys, que segurament entra en averia l'any 2015, no ha sabut posar les llums llargues i analitzar els problemes que anaven arribant a la platja de la política alterada amb l'arribada de l'anomenada nova política, uns quasi desapareguts i els altres a punt d'entrar en alguns ministeris.

Alguns aprofitaran l'avaria per dir que Espanya té una aluminosi insuperable. El principi de realitat ha de presidir els diagnòstics polítics. Ni tan ni tan poc. El no a tot tampoc ha fet col·lapsar l'Estat espanyol, sigui dit de pas.

El primer que es posi mans a l'obra a afrontar el malestar instal·lat té una oportunitat de reconduir la situació. En la guerra de trinxeres actual, sembla que sense el concurs dels qui siguin els partits de l'oposició.

El Mediterrani que ens està quedant

Fa anys, menys de quinze, la Unió Europea tenia una clara política euromediterrània que passava per estrènyer els lligams econòmics, acadèmics i institucionals de les dues ribes del Mediterrani. Només cal llegir la declaració del Procés de Barcelona i després la política euromediterrània de cooperació i veïnatge per veure que aquest projecte existia.

Vaig viure quatre anys intensament aquesta vocació quan era forta, entre 2004 i 2008 vaig formar part de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània i es respirava aquesta direcció positiva d'integració. Un bon dia els interessos comercials d'Alemanya i una política exterior naïf dels Estats Units van privilegiar la política de veïnatge oriental de la UE començant a donar esperances que han acabat amb frustracions a països com Ucraïna, Moldàvia... Geòrgia. Aquell dia va quedar congelada la política euromediterrània. Estat actual de la qüestió: Rússia i Turquia tutelen el govern supervivent de Síria i ara Rússia i Turquia es disposen a recolzar faccions oposades en la guerra civil de Líbia.

Fa temps que no hem escoltat líders europeus desenvolupant una política euromediterrània. I l'espai buit en política i en geopolítica no existeix. A tot això s'hi ha de sumar que Europa no ha acabat de fer una política de seguretat pròpia i diferenciada de l'OTAN, en greu crisi de missió i de sentit. El Líban té un canvi de primer ministre i un fràgil equilibri entre les confessions que conviuen en el país. Algèria acaba de tenir un relleu en la presidència i la mort del seu home fort i cap de l'Exèrcit.

Tot això a una distància en avió més curta que moltes capitals europees. Però irresponsablement, també des d'un punt de vista de seguretat, els europeus del nord han dimitit de la política mediterrània i els europeus del sud no fan sentir prou la seva veu.

Els anys vint

Queden escassos dies per començar els anys vint del segle XXI. Deu anys difícils de preveure i segurament diferents dels feliços anys vint del segle passat. Una dècada per veure com els robots fan molta més feina, per observar si la Intel·ligència Artificial serà manejada o ens manejarà. Una dècada per veure com la Xina es converteix en la primera potència mundial, ara ja amb vocació d'influència exterior.

Com serà Europa d'aquí a deu anys? Com li haurà anat a Gran Bretanya fora de la Unió Europea? Encara existirà la Gran Bretanya amb tots els seus territoris? Donald Trump ocuparà la presidència dels Estats Units en els primers cinc anys de la dècada que ve? Qui serà el president de França en el gruix dels anys de la propera dècada? Iraq continuarà existint o s'esmicolarà definitivament?

Els territoris palestins de Cisjordània i Gaza agafaran camins separats mirant cap a Jordània i Egipte? La malària quedarà erradicada la propera dècada?

Curset d'esquí

Una de les dues germanes havia fet un curset bàsic d'esquí, l'altra no havia esquiat mai. Tocar la neu era una alternativa per un parell de dies de vacances de Nadal. Les dues eren poc experimentades en l'esquí. Ni ulleres de sol ni cap altra vestimenta que uns texans i un anorac. Lloguer de conveniència. Tragí d'experimentats esquiadors al voltant. He observat aquelles muntanyes majestuoses i tan properes des del bar de l'edifici mentre elles feien un curset d'esquí. Els esquiadors com formiguetes anaven baixant, el sol era intens i reparador, bona temperatura. Una dona del costat i posteriorment el seu marit m'han encetat una conversa ben distreta sobre viatges i una mica de política.

Després m'he tornat a quedar sol una mitja horeta i he observat aquell món silenciós si pensava en gran, bulliciós si mirava les formiguetes humanes. He repassat els últims 12 mesos de la meva vida, dotze mesos gens ordinaris, i he fet els propòsits per a l'any nou.

El meu particular curset de natació i esquí. Quasi he donat per acabat l'any. Inventari de vida. I m'ha entrat la pau i la felicitat que només arriben de tant en tant. I que per això és preuada, perquè és ocasional. Que tinguin un bon any nou.