28 de desembre de 2019
28.12.2019
Diari de Girona

La dura pedagogia de la llei

28.12.2019 | 00:11
La dura pedagogia de la llei

El rigorisme de la llei té les seves obligacions. Les imposa al laic, que ha d'anar amb molt de compte en parlar d'ella. En veritat, la llei és un sistema conceptual d'extraordinària complexitat. Els filòsofs sabem de la dificultat d'entrar en les geografies conceptuals molt elaborades i per això mirem amb molt de respecte l'ordenament jurídic. La seva coherència és de tal índole que és molt fàcil equivocar-se quan es miren les coses des d'un punt de vista parcial i extern. Així que al laic se li imposa l'obligació d'escoltar els experts, cosa que en el meu cas accepto amb molt de gust. Aquests ens diuen que també el rigorisme de la llei imposa obligacions al clerc, i molt més a aquest clerc que és jutge. Segons sembla, aquest té l'obligació suprema de respectar el millor dret de cada un mitjançant procediments i actuacions singulars. Suposo que una d'aquestes obligacions és triar el curs d'actuacions que millor garanteixin aquests drets. Això implica fer-ho sine ira et studio i sense accepció de persones.

La recent sentència de Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, ha demostrat fefaentment que aquesta obligació no s'ha complert en l'actuació del Tribunal Suprem espanyol (TS). Abans de res, ha recordat de forma clara a molts despistats que la llei europea també és la nostra llei. Quan el senyor Espinosa dels Monteros diu que la sentència és un atac a la sobirania espanyola, vol ocultar-nos, primer, que un tribunal que aplica el codi penal no és tècnicament un òrgan sobirà. Per contra, convé recordar, en segon lloc, que la llei europea ha estat acceptada com la nostra per un acte de sobirania del Regne d'Espanya. Així que el rigorisme de la llei no acaba als Pirineus i, si volem tenir força per exigir que es compleixi, hem de posar el mateix esforç en complir-la. El que no val és aplicar un rigorisme discrecional. Això és donar ales a la mala fe de tots. Amb raó podem queixar-nos que moltes magistratures catalanes hagin abusat d'ella. Però és demolidor que el Tribunal Suprem ofereixi evidències que també hi ha caigut.

En efecte, actuar de bona fe hauria estat plantejar la qüestió prejudicial el minut següent que Oriol Junqueras hagués obtingut els suficients sufragis com per ser diputat europeu electe, el 13 de juny de 2019. El TJUE, com recorda el jurista Martín Pajín, ha de vetllar per la interpretació coherent del dret europeu en relació amb els dubtes que sorgeixin en la seva aplicació en els àmbits nacionals. Com que cada país té un procediment per als mitjans administratius nacionals que permeten prendre possessió de l'escó al Parlament Europeu, el TS va al·ludir al fet que existia el dubte raonable sobre quan s'adquireix la condició d'eurodiputat. Almenys alguna cosa era clara. No és raonable pensar que la llei nacional pugui condicionar en última instància quan s'és eurodiputat a Europa. Així que l'únic rigorós, en cas que aquest dubte existís de veritat, és que el TS fes la pregunta al TJUE de forma immediata i urgent. Altrament hi havia lloc per al dubte raonable que es podien estar ignorant drets.

Podem imaginar un curs alternatiu de conducta. Després del dia de les eleccions europees, el TS fa la pregunta prejudicial. El TJUE es reuneix d'urgència i dicta la seva sentència. Ja que la seva lògica és la de respectar les atribucions de tot Parlament, que no pot veure minvada la seva representativitat excepte si ella mateixa l'autoritza mitjançant un suplicatori (això ho comprenen molt bé tots els nostres polítics, que han abusat d'aquesta prerrogativa), el TJUE hauria sentenciat al més aviat possible, tal com ho ha fet. El més probable és que això hagués succeït abans que el TS signés la sentència. En tot cas, tots haguéssim sabut des d'aquest moment que algú obté la condició d'eurodiputat tan aviat com es fa públic el nombre suficient de vots per a això.

La clau d'aquesta decisió és molt senzilla: la representació política obtinguda en el present per una candidatura que ha estat elegida no pot estar condicionada pel futur. Per tant, tan aviat hagués arribat aquesta decisió, s'hauria hagut d'autoritzar Junqueras a presentar-se davant el Parlament Europeu, perfeccionar la seva condició d'europarlamentari i, des d'aquest moment, gaudir d'immunitat, de tal manera que per ultimar el procediment judicial s'hauria hagut de demanar un suplicatori. Mentrestant, segons sembla, Junqueras hauria d'haver estat lliure i el judici hauria hagut d'aturar-se per ell, fins que arribés el suplicatori d'aixecament d'immunitat. Doncs la seva condició inmune afecta tota actuació judicial, sigui quina sigui la fase del procediment i encara que s'estigui a la presó provisional.

Segons sembla, aquesta llibertat temporal de Junqueras és el que s'ha volgut evitar. Però només cal que aquesta evitació s'hagi produït per accepció de persones. No es desitjava veure a Junqueras lliure. Això és tot. No es volia passar per sol·licitar el suplicatori. No es volia aturar el judici a l'espera que aquest arribés. En tot cas, no es va pensar en el dret de Junqueras. Martín Pajín diu: «M'imagino que a Luxemburg s'hauran quedat estupefactes en conéixer tan barroera i il·legal maniobra». En efecte, els suplicatoris tenen com a finalitat justament impedir els judicis polítics, de tal manera que mitjançant processos judicials s'alteri la representació popular. No demanar-los per part d'un tribunal i continuar un procediment judicial és una intervenció política de primera magnitud. Per descomptat, aquesta interpretació estreta de la raó democràtica bàsica de la representació popular va afectar alguns parlamentaris espanyols, que estaven en un cas anàleg al de Junqueras, i respecte dels quals no es va demanar cap suplicatori, sinó que es va passar directament a la seva suspensió, amb l'excusa que el suplicatori no cal quan ja s'està inclòs en un procediment judicial.

I aquesta és la qüestió decisiva. Que es tracta d'una pràctica que s'exercita en exclusiva amb els parlamentaris independentistes catalans. La clau és que es considera que l'autoritat d'un tribunal està per sobre de la dignitat democràtica de la representació parlamentària. En el cas del Parlament espanyol, els lletrats de les Corts van jugar a favor del poder judicial. En el TJUE, els jutges han jugat a favor del principi democràtic. La reflexió que s'imposa és que en la comprensió de la divisió de poders vigent a Espanya regeix la superioritat del poder judicial sobre el poder legislatiu i sobre el principi democràtic. El Tribunal Europeu ha recordat que això és senzillament il·legal.

Per descomptat, demanar el suplicatori de Junqueras, com el dels parlamentaris catalans nacionals, hauria hagut de conduir amb tota probabilitat a la seva concessió. Per tant, no hauria condicionat materialment la sentència que ja coneixem de sedició. Però llavors s'haurien complert totes les garanties i s'hauria vetllat pels drets del senyor Junqueras com pels de qualsevol nacional i europeu. I llavors les institucions del regne d'Espanya haurien complert escrupolosament la llei, de manera que estarien en condicions d'exigir igualment el seu compliment. Per descomptat, d'haver impulsat un procediment de bona fe, no s'hauria hagut de passar per la vergonya de ser corregits pel TJUE, no s'haurien donat ales al triomfalisme de l'independentisme i, sobretot, no hauria passat pel pitjor dels ridículs, que és comprovar un cop més que Puigdemont és el major beneficiat dels errors de l'Estat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit