Cartes

Josep Baella Isanta Girona

Pere II el Gran va desembarcar a Tràpena (Trapani, en italià) el 30 d'agost del 1282 i va iniciar una campanya de conquesta que va acabar el 2 d'octubre del 1282, quan els catalans van derrotar el darrer reducte angeví a Messina. Victòries posteriors de l'almirall almogàver Roger de Llúria a Malta i a Nàpols van consolidar l'hegemonia catalana al Mediterrani.

Al Larousse llegim: «El catalán Pedro el Grande, que estaba casado con Constanza, nieta de Federico II, desembarcó en Trapani y obligó a retirarse a Carlos de Anjou, y le derrotó luego en el puerto de Malta (1283) y en el golfo de Nápoles (1284)».

La Viquipèdia espanyola diu: «La historia de Sicilia ha visto a esta isla del Mediterráneo, actual región de Italia, controlada normalmente por grandes potencias -Roma, vándalos, bizantinos, sarracenos, los Hohenstaufen, los aragoneses, los españoles-...».

En ple segle XXI el genocidi historicocultural no defalleix. La «nova inquisició» ha substituït «catalanes» per «aragoneses». Aragó no té mar.

Sovint el que falla és el control

Martín Martínez Martínez Barcelona

Fa poc, a Múrcia, es parlava del mar Menor, la contaminació de les seves aigües i la disminució de la seva vida. Es va indicar que la causa d'aquest desastre eren les pluges torrencials i els elements arrossegats. Alguns mitjans també van arribar a dir que en molts sectors no es complia la normativa: Agricultura, dessaladores i els residus de la població.

Ara, aquí a Catalunya es parla del riu Besòs, la contaminació de les seves aigües i la mort dels seus peixos i dels seus amfibis. Es parla de l'incendi. Com si la causa primera fos aquesta. L'aigua que es va utilitzar per apagar-lo va anar a parar al riu. Alguns mitjans també diuen que l'empresa de dissolvents que va patir l'incendi no compleix tota la ­normativa. Sempre hi ha una gota que fa vessar el got o un incident que desferma els mals, o una guspira que provoca l'explosió, però s'ha de dir que en molts desastres ecològics el que realment falla és el control.

Mòbils a la carretera

Eulàlia Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí

No hi ha dia que no em creui amb cotxes que venen pel carril contrari i fent-hi petites esses, i quan, després de fer-los llums o de tocar el clàxon, passen arran teu, comproves un cop més com es tracta d'un altre conductor que viatja mentre tecleja el mòbil. Com tampoc no hi ha dia que no tinguis davant un automòbil que de sobte et frena sense previ avís (dels intermitents, ben pocs ja ens recordem de fer-ne ús) i de sobte reemprèn la marxa com si li anés la vida, perdent-se carretera veloç enllà, una vegada ha resolt la trucada que estava fent-hi.

De nou, doncs, uns posen en joc la vida dels altres i mentrestant per a aquests que no tenen cap mena de consciència ni respecte els de sempre anem pagant campanyes de conscienciació vial.

La política

«e-mobile»

Francesca Barti Comalat Banyoles

Hi ha persones que diuen blanc, després blau, negre, marró, groc... van canviant el discurs per art de màgia i, a més a més, alguna s'atreveix a manifestar que no recorda haver dit blanc i que ets un delirant.

El que no sabeu algunes persones volubles és que els oients podem tenir molta memòria, ens alimenteu les il·lusions quan dieu blanc, ens les aixafeu quan canvieu a blau, sentim ràbia amb el negre, frustració amb el marró i, finalment, després d'escoltar tants canvis s'accepta el groc i la resta de colors, el malestar que heu causat es va dissolent a mesura d'anar practicant el tallar amb el cercle viciós de fer-nos mala sang i l'acceptació de la vostra figura voluble.

En resum, està clar que no podem confiar ni esperar res de vosaltres.

Molt preocupat

per les pensions

Josep M Loste Romero Portbou

A l'Estat francès ja fa més de dues setmanes que fan vaga -especialment en els sectors del transport (l'SNCF) i l'ensenyament- en protesta per l'intent de canvi de sistema de les pensions. L'executiu Macron, a més d'eliminar tots els règims especials, vol passar del sistema públic de repartició al sistema privat de capitalització. Això ho considero molt greu. D'altra banda, en aquest cas, la consciència social dels treballadors de l'Estat francès (la lluita de classes del segle XXI) exerceix de mur de contenció social europeu, contra l'intent d'imposar, en les pensions, un capitalisme salvatge d'imatge i semblança amb els Estats Units; ja que si Macron aconsegueix canviar el sistema i passar al model de capitalització, ja hem «begut oli» tots.