França fa anys que intenta trobar una fórmula per frenar les emissions de carboni. A l'any 2000 ja va intentar establir una taxa que va ser frenada pel Consell Constitucional. El 2010 va instaurar una taxa de 17 ?/t CO2 que va ser frenada també pel mateix Consell. El 2013 l'ecotaxa havia de penalitzar els camions llegint les seves trajectòries amb uns arcs de càmeres a les carreteres, mesura que va ser boicotejada pels pagesos de la Bretanya, amb un cost perdut de 1.200 milions d'euros. La taxa actual va començar el 2014, gravant la gasolina, el gasoil, el gas natural i el carbó. La taxa anava augmentant de forma progressiva any a any i el 2018 tenia el valor de 44,6 ?/t CO2. Havia de pujar el 2022 a 86,2 ?/t CO2. Fins al 2018 l'impacte sobre el gasoil (que a més va igualar l'impost que tenia la gasolina) va ser de 16,5 ?/l. Aquest augment del gasoil va coincidir amb un augment del preu del petroli. Com que la pujada de combustible perjudica més les llars amb menys recursos (fins a un 1% de la seva renda) que no pas les que tenen més recursos (un 0,3% de la seva renda), el resultat va ser la revolta dels gillets jaunes (armilles grogues). L'autònom que cada dia va a treballar des de Montpeller fins a Arles va dir: per què jo he de pagar el canvi climàtic mentre que els taxis n'estan exempts, els camions també, els avions i els vaixells també, i els que treballen a la banlieu de París tenen transport públic que no augmenta? La revolució estava servida.

França no és pas l'únic país amb una taxa de carboni elevada, també la té Suècia, amb 113 ?/tCO2; Suïssa i Liechtenstein, amb 87 ?/tCO2; Finlàndia, amb 64 ?/tCO2, i Noruega, amb 53 ?/tCO2. Però va ser a França, amb una pressió fiscal terriblement elevada, on la gent va dir que no estava disposada a admetre més augments.

La sorpresa de l'administració francesa va ser enorme perquè ells estaven convençuts que, després del llarg recorregut amb el Consell Constitucional, havien fet correctament l'aplicació de la taxa. A més, després de la COP 21 a París a l'any 2015 l'opinió pública francesa havia entès la urgència d'actuar contra el canvi climàtic.

Davant el continu malestar, que encara dura un any més tard, Emmanuel Macron va decidir promoure el debat per tot França explicant les raons per les quals calia posar la taxa i fer front als problemes que té l'economia francesa. A la fi del seu recorregut va proposar fer una Convenció Ciutadana pel Clima, amb 150 persones elegides a l'atzar que representin la societat francesa.

L'elecció dels membres de la convenció ciutadana va ser complicada per haver de representar la realitat de la societat francesa. Per això la convenció té el 51% de dones i el 49% d'homes, 6 nivells d'edat, proporcionals a la piràmide d'edat a partir de 16 anys, 6 nivells de formació, des de gent sense estudis fins a universitaris, amb el màxim de categories professionals, incloent els més pobres, de tots els territoris (metròpolis urbanes, suburbis, pobles rurals), i de totes les zones geogràfiques. La composició dels membres de la convenció és impressionant per la seva diversitat.

Els 150 membres han de trobar-se durant 6 caps de setmana (ara ja seran 7) de divendres a diumenge en un espai a París amb les despeses pagades, fins i tot si hi ha pèrdua de treball. El pressupost per la convenció és de 4 milions d'euros, dels quals la meitat serveixen per pagar les despeses dels membres i la resta, per organitzar, animar i comunicar el debat. Ara ja porten 3 sessions i el 10 de gener tindrà lloc la quarta. Per fer el debat tenen a la seva disposició els tècnics i els recursos que demanin, i el resultat és un treball responsable, respectuós, que ha tingut la virtut d'enganxar la resta de la societat francesa que ho segueix online.

He escoltat unes quantes hores del debat que han tingut fins ara i he quedat completament embadalit de com l'organització ha muntat els debats previs en petites taules de 5 o 6 persones per després integrar les reflexions dels temes en un debat més general. El que estan fent amb aquesta convenció és una invenció democràtica, una manera de donar el debat a la gent enlloc de circumscriure'l exclusivament en els representants electes, que no acaben representant prou fidelment la societat. Una experiència semblant hi va haver a Irlanda sobre l'avortament i el matrimoni gai, cosa que mostra que, si la deliberació està organitzada en bones condicions, pot desbloquejar subjectes de la societat molt controvertits.

No està clar que la convenció trobi la fórmula correcta (per exemple, el retorn individual de la taxa de carboni, acció que estan discutint) o que arribin a la conclusió que qui ha de pagar és el que té més i aparcar la taxa de carboni. Al final veurem si han trobat una fórmula que resolgui les emissions de CO2 o es deixaran portar per una solució per la tangent que no els impliqui. Però el que ja han fet és estendre el debat a tota la societat francesa i enfortir el relat de la urgència climàtica. Això sol ja és un avenç important, perquè qualsevol acció pel clima és trencadora amb el confort, disruptiva amb la manera de fer, i només un relat ben fet pot possibilitar que el canvi s'accepti o no.

És important seguir l'evolució de la convenció ciutadana pel clima de França perquè potser és una solució per resoldre molts problemes que la democràcia no sap resoldre ni té els mitjans al dia per fer-ho. Per exemple, ja hem vist que la via judicial no resol segons quins problemes. I també veiem que les xarxes socials treuen representació als polítics. L'experiment francès és important.