29 de desembre de 2019
29.12.2019
Diari de Girona

Jaime Rosal, l'espai buit

29.12.2019 | 00:20
Jaime Rosal, l'espai buit

L escenari, la Bisbal, els seus carrers coberts de llums de Nadal, un tanatori. La trama, no hi ha trama, la mort és el final. La música, o més aviat la lletra d'una cançó, la de «cuando un amigo se va, deja un espacio vacío» que sona en la meva ment tot i la llista que Birgitta (la vídua) i el fill fan per a la cerimònia: tot Mahler. En el cas de Jaime Rosal del Castillo aquest espai, el buit que deixa la seva mort, pot sentir-se amb massa i densitat pròpia. Un espai molt dur d'assumir per als que el coneixíem.


Vaig conèixer Jaime Rosal anys enrere. M'enviava els llibres que editava, clàssics que sabia escollir amb el seu gust únic i eclèctic. Com a crític literari d'aquest diari m'agradaven els seus llibres, tot i que, sabia, i en Jaime també, que ja gairebé ningú llegia, molt menys els clàssics. Però per a ell, com per a tants d'altres, n'hi havia prou de compartir la flama de les històries explicades, sense defallir en l'intent.


Jaime era, sobre totes les coses, als seus setanta-quatre anys, una ànima entusiasta, un explorador del món i de la seva pròpia condició, una ment erudita, un fumador de pipa, un bevedor de gintònics, un cinèfil perdut, un escriptor únic propietari d'una fina ironia, un editor apassionat pel segle de les llums. Segons Juan Bautista Durán, editor de Comba, en Jaime era «tan bromista com cultivat, amant de discutir i donar la volta a les coses, molt marcat per la il·lustració europea, tant musical com literària». Segons el periodista Carlos Mesa: «Un gran professional dels mitjans de comunicació, un rondinaire, un pare, un amic».


Jaime Rosal tenia al seu darrere una reconeguda carrera. Crític, editor, periodista, escriptor, posseïa un motor interior que mai s'aturava, alimentat per una curiositat sense límits i una passió infinita per la literatura. Va ser editor de Nueva dimensión, editor responsable de la col·lecció Star Books. Més tard seria editor de la revista Blade Runner, Voice, CD Compact i de l'editorial SD Edicions. En aquest recorregut va escriure en paral·lel una sèrie de novel·les i llibres de relats que donarien com a fruit el seu potser millor llibre, Ruido de sables (Laertes, 2019).


A la nit s'aixeca un temporal i penso que a en Jaime li hagués agradat l'escena del seu propi funeral. I que ell mateix ho hagués pensat en aquests termes, una escena, una trama sense trama perquè la mort és el final, una melodia de Mahler, que servissin com a llançadora per escriure nous relats i novel·les. No queden homes erudits com ell. Ni n'hi haurà en molt de temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook