Estem a punt d'acabar l'any, d'aquí a pocs dies estrenarem un any nou. Sempre que es produeix aquest canvi ens fem propòsits i projectes per a aquesta nova etapa de la nostra vida. I també és el moment de repassar el passat. Aquest repàs de la nostra petita història personal és el que vull fer ara. Deixar constància dels meus records de l'evolució de la ciutat en la qual he passat tota la meva vida.

Vaig néixer en una ciutat que, quan vaig començar a tenir ús de raó, vaig saber que el seu nom era Girona. I que en aquell moment tenia uns 17.ooo habitants. Que es trobava al nord d'un estat anomenat Espanya, i dintre d'una nació de nom Catalunya. Feia només una vintena d'anys que havia deixat de ser considerada plaça forta i estava tancada dintre un cercle de muralles, com en els llargs temps de la seva història. Tanmateix encara quedaven alguns trams de les antigues muralles, com a testimoni del passat de la ciutat. I tres baluards que s'esperava i desitjava que fossin enderrocats per facilitar que l'eixample urbà projectat i aprovat des de feia uns anys pogués realitzar-se sense noses i entrebancs. Ja es parlava que quan desapareguessin els esmentats baluards i quan s'enderroqués, com estava previst, tota l'illa de cases que es trobava entre els carrers del Pavo i de Canaders, la Gran Via s'allargaria fins a l'avinguda de Sant Francesc, vulgarment anomenada els Passejadosos i la plaça de l'Hospital s'obriria fins a la riba de l'Onyar. Al meu entendre aquells canvis em semblaven una cosa rara i difícil que arribés a ser una realitat.

Feia anys que es parlava de construir un edifici per a mercat d'abastaments, mercat que des de temps immemorial s'ubicava a la Rambla. I la corporació municipal decidí i començà a realitzar l'obra d'un monumental edifici per a mercat sobre el riu Onyar, més o menys en el lloc que ocupa ara la plaça de Catalunya. Obra que fou criticada per una bona part de la ciutadania.

Quan vaig començar els meus estudis primaris, el meu col·legi fou el dels germans Maristes de la Mercè. Els Maristes tenien també un altre col·legi que en deien de la Catedral, per estar situat en aquella barriada. Aquest darrer es considerava de més categoria que el meu. Però jo d'aquell meu en tinc un gran record. A la ciutat vella hi havia també els col·legis femenins del Cor de Maria i de les Escolàpies. Ara tots han canviat d'emplaçament i a la dreta de l'Onyar no n'hi ha cap. A l'esquerra de l'Onyar s'hi trobava el col·legi públic que ara porta el nom de Joan Bruguera, el de les religioses de la Mare Vedruna i el dels germans de La Salle.

Els dies de festa i també les tardes del dijous anàvem a jugar a la Devesa, a la primavera i estiu, i a les Pedreres, a la tardor i hivern. Les ruïnes dels antics baluards de les Pedreres eren un bon espai per als nostres jocs.

L'any 1930 caigué el govern de la Dictadura que exercia des de l'any 1923. El carrer Nou deixà d'ostentar el nom de Primo de Rivera per recuperar el nom de Progrés. I una nova corporació municipal suspengué les obres de la plaça del mercat, de les quals quedaren com a record els seus fonaments, que excedien uns pams sobre les aigües del riu, quan aquest no venia amb perill d'inundació.

L'any 1931 vaig sentir que la gent parlava d'eleccions, d'urnes, paperetes, partits polítics. El dimarts 14 d'abril, quan sortíem del col·legi, a les cinc de la tarda, vàrem veure un grup de gent amb una bandera que es distingia de la que sempre havíem vist, en la qual una franja morada substituïa una de les vermelles de la bandera anterior. Aquella agrupació decidida i entusiasmada es dirigia a l'ajuntament i al Govern Civil per proclamar la República. Al vespre a la plaça del Vi hi havia una gran animació, es cantava la Marsellesa, i es ballaven sardanes. Passaven formacions de soldats que anaven a fer guàrdia davant de les oficines bancàries. Molta gent estava animada i entusiasmada per la nova situació política. Altres estaven decebuts i tristos pel destronament del rei.

El dia següent va ser festiu. La gent gran parlava de l'exili del rei, del nou govern de la República. De canvis en la corporació municipal i en la provincial. De l'autonomia de Catalunya, amb un govern de la Generalitat.

A les darreries de desembre d'aquell mateix any vingueren a Girona el president del Govern de Madrid i el de la Generalitat per fer el lliurament a la ciutat dels tres baluards, la desaparició dels quals permetria completar la Gran Via i endegar el tan necessari i esperat eixample urbà.

Els anys següents s'inauguraren noves escoles. I es començaren altres obres, algunes de les quals quedaren interrompudes amb el daltabaix del 1936.

Els professors del meu col·legi hagueren de canviar els hàbits i vestir de seglar. El director, l' hermano Melecio, va canviar el nom per Josep Casas, i igualment feren els altres quatre germans maristes, com també la resta de docents dels col·legis religiosos.

Els set anys de batxillerat els vaig cursar a l'Institut del carrer de la Força, que era l'únic que existia a la ciutat. Era no un institut, sinó l'Institut.

Els fets del 6 d'octubre es notaren a Girona amb un tiroteig entorn de la Comissaria de la Generalitat, amb el resultat de dues morts i l'empresonament de moltes persones. De tal manera que s'hagué d'improvisar com a centre de detenció els locals de la fàbrica de paper «La Aurora», edifici que havia quedat lliure quan l'empresa industrial va fer fallida.

El 19 de juliol del 1936 es produí la sublevació militar, que a la ciutat va fracassar. Es visqueren uns mesos de terror, incendi i saqueig d'esglésies i convents, centres polítics i alguns establiments comercials. Empresonaments i assassinats. Seguidament, escassesa de productes alimentaris, mobilització dels joves, bombardeigs de l'aviació, arribada de refugiats, i al final la riuada de gent que buscava passar la frontera pel temor del que podia ocórrer.

La llarga postguerra s'inicià amb una repressió cruel i desmesurada. I amb els esforços per recuperar la normalitat perduda. Mancances en els mitjans de comunicació, edificis que calia restaurar, escassesa de productes de primera necessitat, targeta de racionament, obligació de salconduït per desplaçaments. Fins a la dècada dels anys cinquanta no hi hagué una acceptable normalització.

L'any 1944 s'inaugurà la plaça del mercat, i la Rambla deixà de servir com a mercat tots els matins.

Els anys seixanta ja foren de plena recuperació, cosa que en la ciutat es notà amb importants obres públiques i privades i la cada vegada més intensa presència de turistes. I el 1975 es produí el canvi radical, que es temia que fos traumàtic, i pogué ser pacífic gràcies al seny i moderació dels que hi tenien responsabilitat. S'inicià la pacífica Transició. I en anys seguits poguérem votar la constitució del Congrés, la Constitució, el Parlament de la recuperada autonomia. I el 1979, les eleccions municipals, que obriren per a la ciutat una llarga etapa plena d'activitats i magnífiques realitzacions. I aquella petita ciutat de 17.000 habitants ara és una important població de 100.000 habitants.