L Odissea vincula la mentida i l'astúcia a un concepte pragmàtic de la vida. Ulisses (Odisseu) és l'heroi que envelleix amb el lector i que sobreviu a la llarga guerra de Troia i a un periple interminable pels mars, conseqüència de la malvolença que li guarda el déu Posidó. Ulisses és un supervivent, a diferència d'Aquil·les, potser el seu únic rival en la consciència moral dels antics grecs. Aquí on Aquil·les ?el més gloriós dels herois? reflecteix el poder enlluernador de la joventut i el seu revers ?la mort?, Ulisses subratlla la sinuositat serpentejant del bon polític ?era rei i va morir com a rei?, la seva fina intel·ligència tant per afermar-se en el poder com per aprofitar les debilitats dels seus adversaris. La professora Eva Brann ha observat amb agudesa la condició conservadora d'aquest personatge homèric: no només juga un paper diplomàtic clau en l'exèrcit grec com a mediador entre les diferents tendències, sinó que a més la seva obstinació a tornar a Ítaca serà restaurar l'ordre i la tradició. «El seu primer treball en tornar és recuperar el dret ?explica l'autora. La seva manera d'aconseguir-ho depèn, per descomptat, del seu caràcter: com molts homes dotats d'una extrema imaginació i d'un exigent autocontrol, és un obert conservador, i un canvi polític no entra en el seu cap, va ser rei a les illes fa vint anys i tornarà a ser-ho una altra vegada».
Si Homer va ser l'educador dels grecs, com sosté Sòcrates, convé reflexionar sobre el que vol dir-nos amb la personalitat d'Odisseu. Aquil·les mor, destruït per l'arc que ha traçat el destí, igual que el més noble dels mortals, l'heroi troià Hèctor. Ulisses, en canvi, els sobreviu a tots i veu un món ?el de la conca mediterrània? que els altres ni tan sols somien conèixer. És més vell que els altres i per això també més savi, més prudent i segurament més escèptic amb la condició humana; però en cap cas un misantrop. Per a Allan Bloom, la misantropia és conseqüència de la rigidesa deguda a la veritat: en un món edificat sobre els sofismes i les mentides, la veritat ens enclaustra en nosaltres mateixos i ens allunya políticament dels altres. No sempre ha de ser així, ni de bon tros, sinó només quan les tendències més ombrívoles de l'home i de la societat han substituït les més nobles. Però això poc importa aquí: Ulisses és l'animal polític incapaç de metafísica i, per tant, apte per a les ziga-zagues contínues de la vida, la qual cosa inclou els enganys i l'ús de la mentida per fer front a la imperfecció de la realitat. No qualsevol tipus de mentida, sinó l'engany fèrtil, profitós. Podria preguntar-se: quina nació moderna no es fonamenta en els seus propis mites? O dit d'una altra manera: sense el paper cohesionador de la mentida, quina identitat se sosté per si mateixa? Ulisses, els grecs, segurament respondrien que cap. Ni els homes ni la seva miríada de déus permeten una altra resposta diferent. La saviesa d'Odisseu suposa ser conscient d'això i utilitzar-ho en el seu propi benefici i en el del seu regne.
Per descomptat, per a la civilització cristiana el dilema és un altre. L'esperança no es troba ni en els homes ni en les divinitats, sinó en un Déu únic que es lliura en Holocaust. I per descomptat el món de les ideologies resulta també molt diferent, perquè la seva ceguesa consisteix a reduir la complexitat humana a uns pocs paràmetres: en el seu afany per adular el rei no perceben ni tan sols la realitat de la seva nuesa. Però aquest, és clar, constitueix un debat diferent.
