Recordo bé la línia que va creuar el mil·lenni. Aquell dia, la nostra major preocupació era una avaria informàtica, un «efecte 2000» d'arestes apocalíptiques. Les empreses sembla que s'ho van prendre seriosament i, ja fos pel seu esforç o perquè no hi havia motiu per a la por, la veritat és que no va passar res. L'euro anunciava el renaixement d'una Europa que se somiava unida i poderosa sota el paraigua de la superioritat ètica de l'Occident liberal. Les borses tocaven màxims animades per les «puntcom». Un món nou semblava a punt de néixer i no era el profetitzat pels maies. Els historiadors, sempre obsessionats amb les dates singulars, tendeixen a afirmar que el segle XX va acabar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i que el segle XXI es va iniciar un 9 de setembre de 2001 amb l'atemptat de les Torres Bessones. Si els fem cas, el canvi de mil·lenni va caure en una terra de ningú, un temps buit encara infantilment optimista. Sigui o no cert, l'1 de gener de l'any 2000 no intuíem en absolut el que s'esdevindria al llarg de les dues següents dècades. No podíem sospitar que Huntington tenia raó ?amb la seva «guerra de les civilitzacions»? i que Fukuyama estigués errat. No percebíem la fragilitat de les democràcies liberals, ni els efectes perversos de la globalització, ni el retorn dels populismes, ni l'extraordinària debilitat del sistema financer ?com descobriríem el 2008 amb l'esclat de les subprime. Aquell any va arrencar un experiment monetari per fer front a la major crisi econòmica des de 1929. L'experiment segueix vigent avui.

Aquesta última dècada ha vist la irrupció massiva d'ideologies de tall radical, alhora que el nacionalisme català ha posat en dubte els límits de l'Estat. Si en aquests anys haguéssim d'assenyalar dos moviments de fons, caldria constatar en primer lloc com ha perdut prestigi la democràcia representativa a favor del que podríem anomenar «democràcia plebiscitària». El dret a decidir no constitueix ja el sofisticat artefacte que va sorgir en la postguerra després de l'experiència nefasta dels totalitarismes, sinó la radicalització del vot popular en el sentit més nu, que és també el més reduccionista. Per descomptat, un cop més, desconeixem quin serà el recorregut d'aquesta dinàmica i on ens conduirà. L'experiència històrica, però, ens indica que a res de bo. La segona de les grans tendències de fons és la consolidació d'una preocupant fractura social que no coincideix exactament amb les fronteres de l'atur. Si la crisi del 29 es va traduir en una desocupació massiva, el crac de l'any 2008 ha suposat una recuperació econòmica llarga i sostinguda però mesquina pel que fa a la feina de qualitat. Amb famílies cada vegada més empobrides, l'enfosquiment de l'esperança ha disparat el vot a opcions anteriorment marginals i ha accelerat el malestar a les societats. Hi ha motius per a això, encara que les solucions no ens convencin. La manca de confiança en nosaltres mateixos constitueix el símptoma més inquietant del temps present.

La dissolució social prossegueix sota l'aparent protecció de les identitats, que corren el risc de sectaritzar-se si no assumeixen la seva pluralitat interna. Res dura eternament, ni tan sols les males èpoques. En aquest sentit, hem de confiar que la propera dècada sigui millor, més constructiva, més optimista, menys divisiva. Els motius per a l'esperança sempre existeixen, perquè depenen de la nostra actitud. Convé recordar-ho quan el signe dels temps ens convida a una fàcil malenconia.