Ens ho diuen tots els dies i per tot arreu: anem cap el desastre ecològic. La crisi ecològica actual afecta tot el planeta i, per tant, tothom. Hauria de ser una preocupació global. És lògic que exigim als polítics que reaccionin i prenguin mesures. Però la inevitable pregunta és: què cal fer? què podem fer per evitar la destrucció progressiva del planeta i del patrimoni natural de tots? Hem de dir amb tota claredat que només hi ha tres direccions en les quals cal avançar per parar la progressiva destrucció de la Natura: coneixement científic, legislació i divulgació-educació.

El coneixement científic és imprescindible per saber què està passant, quines són les causes i què podem fer per reparar o prevenir els danys fets o els que en aquests moments estan succeint. Si no sabem les característiques i dimensió de la contaminació, on són els seus orígens, quins efectes té per a la salut humana i la Natura i finalment quines alternatives tenim en cada situació, difícilment els polítics i la societat podran prendre decisions encertades. És massa fàcil caure en la demagògia d'aplicar mesures que obtinguin repercussió mediàtica o popularitat o fins i tot que agradin a la ciutadania, però que finalment no tinguin cap utilitat real simplement per ignorància o basar-se en informació deficient o equivocada. Hem d'aprofitar els coneixements generats per centres i científics de qualitat, reconeguts internacionalment i que no estan al servei de grups polítics insolidaris o sectors econòmics privats. Tenim aquesta informació i cal difondre-la. Hem d'aprofitar els coneixements que ja tenim, però també és urgent fer més i millor recerca i impulsar l'adquisició de nous coneixements en tots els sectors. És a dir: hem d'estar ben informats i formats i utilitzar el coneixement amb intel·ligència.

La legislació en el sentit ampli és una eina fonamental per prevenir la destrucció del planeta. Només amb normatives estrictes i sancionables jurídicament podrem parar la contaminació i els danys provocats a la Natura. També la Llei ben aplicada és clau a l'hora d'obligar a encarrilar les actuacions de recuperació després dels danys. Finalment la Llei ha de fomentar les bones conductes i pràctiques pel que fa a indústria, agroramaderia, pesca, gestió dels residus i comportament del consumidor.

Bàsicament hi ha tres tipus de mesures legals: I) La protecció de determinades plantes o animals en risc d'extinció. Cada cop que una espècie desapareix és com si es cremés una biblioteca d'incunables: és una pèrdua irreparable i per sempre. És per això que calen normatives concretes per protegir els rapinyaries, la perdiu roja, els dofins, l'olivella, la posidònia marina o els arbres centenaris. II) La reglamentació de les activitats que poden afectar negativament la Natura. En són exemples actuals la captació sense control de les aigües superficials, els excessos de construcció, les activitats de lleure amb motos i tot terrenys, l'escalada, la caça i pesca, la freqüentació excessiva de paratges emblemàtics i ecosistemes sensibles. III) La protecció d'ecosistemes concrets, per exemple els boscos de caducifolis o roures, els litorals de rocams i penya-segats, el fons marí. L'ideal és legislar una combinació dels tres elements que sigui intel·ligent, fàcil d'aplicar i fàcil de sancionar en cas d'incompliment.

Finalment la pedagogia i l'educació des de l'escola i universitats fins totes les activitats socials i la permanent divulgació són elements determinants. De poca cosa serviran les dades científiques i les lleis protectores si no hi ha una complicitat de la societat i tota la ciutadania per un objectiu comú: la conservació del nostre patrimoni natural. El ciutadà ha de ser conscient dels problemes de sostenibilitat, de la necessitat de protegir la Natura i que el seu compromís valent i decidit, que és la garantia del coneixement científic, i la llei serveixin veritablement perquè la societat sigui sostenible. Si no es així, el desastre ecològic (potser hauríem de dir el suïcidi ecològic de la societat actual) serà inevitable.

Un cop més cal insistir que, si les persones no col·laborem, de poc serveixen els avenços tecnològics i les lleis. Qui no ha vist brossa fora dels contenidors d'escombraries? Qui no ha constatat que els contenidors específics per a matèria orgànica tenen plàstics o bicicletes de nens? El comportament incorrecte dels ciutadans fa que la tecnologia que tenim implementada sigui menys eficient i més cara. Al 2018 van generar-se a Catalunya 1,4 kg de residus per persona i dia, però només va recollir-se un 41% en els sistemes de recollida selectiva (Font: Agència de Residus de Catalunya http://estadistiques.arc.cat/ARC/#). És a dir: produïm molts residus i en reciclem menys de la meitat. Francament, qui no vulgui veure que els ciutadans som responsables d'una part de la nostra no sostenibilitat és que està cec.