El 2020 serà horrible si hom es refia a ulls clucs de dites i refranys. És un any de traspàs, com tots els múltiples de quatre i de quatre-cents i exceptuant els múltiples de cent.
La superstició popular creu que succeiran tota mena de malastrugances. Són eloqüents les expressions «Any de traspàs, no te'n refiïs pas» i «Traspàs d'any, mal averany».
El criteri d'afegir un dia més trastoca l'ordre establert per als nascuts el 29 de febrer que compleixen anys cada quatre? És una alteració del ritme natural del temps, encara que no signifiqui envellir més lentament? És el temor a l'accepció de la paraula traspàs que es refereix a la mort, al traspassament, a deixar la terra dels vius? La gent poruga sent inquietud? Bah! Collonades.
Ara bé, és previsible que sigui un any intens en els àmbits polític, econòmic i social.
En el terreny polític, les esperances d'assolir un govern estable a Espanya són cada dia més improbables. Un poder dual del PSOE i Unides Podem, sempre que ERC s'abstingui in extremis en la investidura, no durarà gaire si no s'acompanya amb pactes per aprovar pressupostos. I si no hi ha govern o pressupostos, aleshores hi hauran noves eleccions. Una possibilitat que podria afavorir la dreta, i especialment Vox. A qui interessa jugar a la ruleta russa?
En el camp de l'economia, un informe recent de CaixaBank Research afirma que «Espanya es troba en un període de desacceleració coherent amb una fase més madura del cicle expansiu i amb un risc de recessió baix, la qual cosa ens hauria de tranquil·litzar una mica». I acaba amb un sorprenent: «No estem tan malament!».
Contrasta aquest optimisme amb la cautela d'experts davant la complexitat d'una situació plena d'incerteses derivades del Brexit, del proteccionisme paranoic de Trump, de les megalòmanes aliances geoestratègiques de Putin o de la capacitat comercial de la Xina, entre altres problemes d'una economia global.
Pel que fa a determinats serveis essencials, les necessitats són tan peremptòries que a qualsevol se li regira l'estómac davant les caresties que pateixen la sanitat, l'educació i els serveis socials. És una vergonya que, malgrat les mancances de mitjans humans i materials d'uns serveis bàsics, es discuteixi si el president del govern d'Espanya ha de trucar al president de la Generalitat, si el govern de Madrid ha de demanar perdó pels CDR acusats de terrorisme o si s'ha de deixar que un centenar de brètols tallin la Meridiana diàriament.
Per al 2020, els governs de Catalunya i d'Espanya s'han d'enfrontar a reptes que no admeten dilacions. Ja n'hi ha prou, de fugir d'estudi. Que es deixin de romanços. I si no són capaços, que tinguin la valentia de tocar el dos.
Ah! Bon any!
