Cristóbal Montoro, de qui ja gairebé ningú es recordarà, segueix governant a Espanya, o almenys en la seva economia. Els pressupostos elaborats l'any 2018 pel llavors ministre de finances de Rajoy han facilitat que l'economia espanyola creixés un 2 per cent aquest any. O això calcula, almenys, el Banc d'Espanya.
Gairebé dos anys després de mort -políticament-, el conservador Montoro segueix guanyant batalles per al socialdemòcrata Pedro Sánchez, que, potser per fortuna per a tots, no ha pogut fer els seus propis comptes. La llegenda del Cid que guanyava batalles en condició de difunt segueix viva en la política espanyola.
No només és mèrit de l'antic ministre d'Hisenda, és clar. L'FMI, la UE i altres vigilants de l'ortodòxia coincideixen a atribuir a la reforma laboral del Govern de Rajoy el bon desenvolupament de les finances espanyoles, que, després de gairebé dos anys d'interinitat, permeten un creixement del producte interior brut per sobre de la mitjana europea.
Els sindicats i l'esquerra en general retreuen a Sánchez l'incompliment de la seva promesa de derogar l'esmentada reforma; però el resultat no sembla donar-los la raó. Ben al contrari, el Govern interí pot presumir d'una robusta economia quan la mateixa Alemanya ha patit una minva del seu creixement durant l'últim estiu. I sense necessitat de fer res.
Una altra cosa és que aquella política de retallades de Rajoy hagi reduït a la condició de mileuristes -si hi ha sort- la majoria dels espanyols que s'incorporen a la feina. Res diferent, per dir-ho tot, del que ha fet el Govern del socialista Antonio Costa a Portugal, amb el mateix o fins i tot major èxit a l'hora d'atreure inversions i engreixar el PIB del seu país. No hi ha com oferir empleats a bon preu i -en el cas portuguès- sòl barat i impostos lleugers perquè els comptes nacionals experimentin un ràpid impuls cap a la superfície.
La fórmula l'havien inventat, en realitat, els xinesos. El seu espectacular creixement en les últimes tres dècades es deu, bàsicament, a la barator del cost dels treballadors i a l'absència del que a Occident coneixem com a drets laborals (cada vegada més minvants per aquí, és cert).
Gràcies a aquesta devaluació del valor de la feina -en un país oficialment comunista-, els hereus de Mao Tse Tung van aconseguir multiplicar el seu desenvolupament econòmic, fins al punt que ja disputen als Estats Units la primacia mundial.
El risc d'afrontar la Xina amb les seves mateixes armes consisteix, naturalment, en el fet que als treballadors no els arribi el seu sou per pagar tan sols el lloguer o el cost de la hipoteca. Per als joves, per exemple, s'ha tornat del tot impossible el desig d'independitzar-se de la llar paterna; però aquest és, potser, el cost de mantenir uns bons números macroeconòmics.
L'única cosa certa, en aparença, és que al president Sánchez li va de cine amb les mesures econòmiques adoptades anys enrere pels seus antecessors de dretes. Tant és així que ha convençut els seus extremats socis de Podem perquè no muntin gaire aldarull en la seva vella demanda de derogar la reforma laboral de Rajoy. Amb les coses de menjar no s'hi juga. El dubte ja només rau a saber qui governa aquí. I Montoro, humilment, no diu ni piu.
