02 de gener de 2020
02.01.2020
Diari de Girona

Els grans èxits

02.01.2020 | 00:27
Els grans èxits

Sempre hi ha algú que vol fer-ho tot nou i sempre hi ha algú que es cansa de perdre el temps, els diners i la fe i diu: i si tornem als grans èxits? Passa amb la música, amb les grans bandes de rock i els cantautors, passa amb alguns cuiners –els menys estables, que no vol dir que siguin els ­menys bons– i per descomptat passa amb la política, que és la representació més completa, contradictòria i descarnada de la vida.

Esquerra ha decidit investir Pedro Sánchez no pas per rivalitzar amb Convergència sinó per ser-ho. Esquerra ha decidit prendre el centre, convertir-se en el partit pragmàtic, no deixar-se acomplexar. I si els convergents l'insulten, obre el paraigua. Esquerra ha decidit entendre que com pitjor, pitjor: i dic que ha decidit entendre-ho perquè de saber-ho, ja ho sabia, com tothom, però preferia no reconèixer en públic que era una farsa el discurs més excitat per no haver-se d'exposar a una certa, tot i que momentània, intempèrie.

Sempre hi ha algú que es cansa de fer el mec i torna als grans èxits. I el gran èxit de Catalunya és Convergència i entendre'ns amb l'Estat. Podem tenir opinions, sentiments i grans desitjos històrics que ens facin veure amb repugnància totes dues coses. I jo ho entenc, i jo t'emparo. Però els fets no són opinables, la Història no és opinable, i tot i que vivim vides d'imperfecció en un món imperfecte, si fem resum del que hem estat i fet en els darrers 100 anys, són indiscutibles el progrés, el benestar i la felicitat, i si ens concentrem en els darrers 45 anys, la festa ha estat de dimensions èpiques. Per tant, com pitjor, pitjor. Catalunya i Espanya som una gran història d'èxit i negar-ho és mentir. Som el centre. Som conservadors. I els enfadats no fan la feina.

Esquerra serà insultada a Twitter i a El Nacional, que és on millor s'ha projectat la derrota catalana dels darrers anys. Twitter és una claveguera però hi ha un cert honor entre les rates, perquè com a mínim es paguen elles el formatge. El Nacional és un atracament a mà armada: en el seu finançament hi ha la vergonya i la mentida de l'independentisme més estomacal que Puigdemont encarna, i la minuciosa explicació de la seva derrota; i en la figura del seu director, José Antich, hi ha el retrat més abjecte del cinisme i de la impostura, i com per rapinyar fins l'últim cèntim d'euro ha arribat a perjudicar els qui ell mateix considera seus amics més íntims, forçant-los indecentment i abocant-los a l'escarni públic i a la pèrdua del seu lloc de treball. Antich, com Puigdemont, són la personificació de la deslleialtat, de la manca de cap aturador, ni tan sols el del vincle afectuós, per continuar engreixant el porc de la seva mentida i del seu frau.

Però llevat d'aquests dos bruts miratges, si Esquerra s'asseu a negociar amb el govern de l'Estat, i busca amb sinceritat, intel·ligència i prudència un pacte interessant i raonable, connectarà amb els catalans amb la mateixa naturalitat amb què Pujol ho feu i amb què, per cert, encara ara Convergència ho faria si tingués els 13 diputats que tenen els republicans. Els partits centrals, de vocació majoritària, que milloren les vides de les persones, que rebaixen els conflictes i obren espais de tranquil·litat i prosperitat, són els que s'asseuen i pacten, aconsegueixen i cedeixen, i deixen el «tot o res» per a les festes tribals de bruixes i exorcistes, que també són molt boniques de veure en el seu extrem d'irracionalitat, però que haurem de començar a deixar de pagar-les encara que només sigui pel mal que hem vist que ha fet l'Antich a tothom qui l'ha intentat ajudar.
Per cert que en aquest capítol em deixava l'altre gran recaptador convergent, que és aquest bordegàs ruralitzant que fuma negre i fa dir-se Joan Vall i Clara. Ara s'ha quedat El Punt Avui. Suposo que Esquerra, quan acabi de llegir el llibre que Xevi Xirgo ha escrit a Puigdemont amb l'objectiu gairebé únic d'insultar Oriol Junqueras, deixarà de fer el ridícul subvencionant un pamflet sense l'existència del qual els catalans no només no perdríem res de valuós, sinó que guanyaríem la dignitat de no passar per tan imbècils de fer servir el diner públic per pagar tanta, tanta vulgaritat.

Esquerra ha fet un primer pas difícil i encara incert per acreditar la seva centralitat. La negociació no serà fàcil. Hi haurà dies que costarà saber què és renúncia i què és cedir per continuar avançant, què és una victòria i què és haver-se quedat a mig camí; i les temptacions de trencar les tindrà, i la pressió serà brutal i no resultarà senzill, ni còmode, aguantar-la. Però cap temps nou no s'ha fundat fent l'aperitiu a la coberta, ni cap centralitat ha estat fèrtil si no n'has sabut definir la projecció i l'espai.

Convergència va saber què fer de la Catalunya que treia el cap a la democràcia sense pràcticament res. Tingué raó el president Pujol quan, tot just després d'haver estat investit, entrà al seu despatx i li digué a Prenafeta: «Lluís, la Generalitat som tu i jo». Sembla pedant, pero era existencial. Esquerra ha de saber què fer ara per bastir una casa nova sobre els carrers incendiats, els cínics que han furgat en la ferida pel seu guany personal i un poble desorientat que necessita tornar a fluir en ordre, en pau i en llibertat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook