S'ha acabat 2019 i és hora de fer un balanç del que ha passat al llarg d'un any que no passarà a la història per haver-nos fet la vida més fàcil. Més aviat al contrari. A Espanya hem votat més que mai però no hem aconseguit formar un govern que pogués prendre decisions sobre les importants qüestions que estan en la ment de tots. Però és en l'àmbit internacional en què vull centrar-me avui.

El més positiu de l'any és que creix la consciència que l'escalfament global provocat per l'emissió a l'atmosfera de gasos d'efecte hivernacle és un assumpte que ens afecta a tots i que no admet dilacions, perquè estem acabant amb el fràgil ecosistema que ens sustenta i no hi ha pla B al qual recórrer. La conferència reunida a Madrid ens ho ha recordat alt i clar, però ha fracassat perquè els grans contaminants no es volen comprometre o insisteixen a negar una evidència que avala la ciència i la nostra pròpia experiència diària en forma de desastres naturals cada vegada més grans i més freqüents. I el més greu encara ha d'arribar perquè el desglaç del permafrost àrtic alliberarà ingents quantitats de carboni allà empresonat des de fa mil·lennis. El que passa és que un combat realment eficaç exigeix rebaixar el nostre nivell de vida consumint menys energia procedent de combustibles fòssils per a electricitat, gasolina, viatges en avió i en cotxe, calefacció i aire condicionat i un llarg etcètera. I encara que ens queixem, tampoc prenem a títol individual les decisions que hauríem de per enfrontar el problema perquè això implica sacrificis i viure pitjor. Ara alguna cosa pot estar començant a canviar.

El 2019 ha empitjorat el clima internacional perquè estem al final del cicle geopolític construït pels vencedors de la Segona Guerra Mundial i vam passar d'un règim multilateral a un altre de multipolar amb tensions entre països, proteccionisme i debilitat de les institucions que han d'arbitrar aquests problemes, com mostra el cop que l'Administració Trump acaba de donar-li a l'Organització Mundial de Comerç i a la seva capacitat per resoldre litigis comercials. Es consolida així un món hobbesià on el peix gran imposa les regles i es menja el petit sense més miraments. Els beneficiats són els països grans, els EUA, la Xina i Rússia, i sortim perjudicats tots els altres. Aquest deteriorament es veu en l'àmbit polític i en l'econòmic. En el primer ja es parla d'ambient de guerra freda entre els Estats Units amb Rússia i la Xina, encara que no sigui intel·ligent barallar-se amb els dos alhora. L'annexió de Crimea ha portat a la comunitat internacional a imposar sancions a l'expansionisme rus, mentre hi ha operacions de l'OTAN per protegir els bàltics, ingerències russes en els nostres processos electorals, i un mal ambient generalitzat traduït en la denúncia del Tractat INF sobre míssils d'abast intermedi a Europa i a la inexistència de negociacions per a l'extensió o renovació del Tractat START sobre els intercontinentals. Sense aquests acords el món serà més insegur. En el cas de la Xina, que ha accentuat aquest any el seu caràcter repressor i autoritari, hi ha una confrontació amb els EUA per l'hegemonia en el món de la Intel·ligència Artificial que revesteix la forma d'una guerra comercial i que pot acabar amb la interoperabilitat d'internet. Per la seva banda, la política de sancions comercials nord-americanes a trets i troians contribueix a la desacceleració del creixement global de l'economia i del comerç, encara que no tant com es temia fa només uns mesos.

Ha estat un any en què les disparitats econòmiques han seguit augmentant entre països i entre segments de població dins d'ells. Si vostè té 2.700 ? a la butxaca, pertany al 50% més ric de la humanitat. La classe mitjana avui no només no creix sinó que es veu empesa cap avall. I no hi està d'acord. Per això reacciona amb temor davant un futur prenyat de canvis accelerats per la robotització i la revolució digital que posen en perill la seva ocupació i el seu nivell de vida i tracta de defensar-se amb reflexos de tall populista i nacionalista i amb protestes massives a llocs tan diferents com França (Armilles Grogues), Xile o Colòmbia. Altres protestes a Algèria, Sudan, l'Iraq, Veneçuela, Hong-Kong i l'Iran són diferents perquè el que allí demana la gent és més democràcia.

A la Unió Europea hem passat l'any enredats amb el Brexit que per fi ha trencat aigües amb la victòria electoral de Boris Johnson, fet que hauria de permetre'ns concentrar-nos a resoldre els nostres problemes, que no són pocs. En canvi, no s'ha resolt aquest any cap de les crisis locals més preocupants: Orient Mitjà està pitjor que mai perquè després de la retirada nord-americana l'hegemonia regional se la disputen Rússia, Turquia i l'Iran, amb la conseqüència que Síria, el Iemen i Líbia segueixen immerses en terribles guerres civils que la intervenció estrangera perllonga; a Corea del Nord la dictadura de Kim Jong-un ha pres el pèl a Donald Trump i no li ha donat res a canvi del plus de legitimitat que el nord-americà li va concedir amb les seves trobades; i segueix en peu la crisi provocada pels Estats Units amb l'Iran (i amb la resta dels signants) després de la seva retirada unilateral de l'Acord Nuclear de 2015, una crisi que amenaça el subministrament global de petroli.

Ara per ara no s'entreveuen grans canvis en l'horitzó, encara que és segur que 2020 ens portarà algunes sorpreses perquè la capacitat humana de cometre malapteses és molt gran. Tan gran com la incapacitat dels politòlegs per predir-les.