Durant aquestes setmanes del tombant d'any s'ha pogut observar com algunes persones que solien fer dures crítiques a «Europa» han modificat radicalment el seu capteniment. El canvi sembla motivat per una recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, TJUE, arran de la qual parlen meravelles d'una «Europa» que no crec que hagi canviat gaire en tan pocs dies.

Un dels exemples més clars i notables que il·lustra aquest gir tan sobtat és el del president Torra. Trobava imperdonable que «Europa» no assumís la seva -segons ell- obligació de fer de mediador en allò que ell volia que fes de mediador. Naturalment, a favor de les seves tesis, és a dir, a favor dels que el president sembla considerar que a més de ser els «seus» són els «bons». Ara per ara no sembla que hi hagi indicis de mediació però, en fi, ja es veurà.

El cert és que la sentència ha generat entre els europeistes sobrevinguts un convenciment que «Europa» ha caigut del cavall -com sant Pau, era sant Pau, no?- i que ha vist la llum. Potser sí, mai no es pot descartar res del tot. Però en tot cas, no em sembla abusiu deduir que això d'«Europa» els agrada o no els agrada segons si les decisions i actuacions de les institucions europees els convenen o no els convenen. Una mena d'imaginària «Europa prêt a porter».

(El lector haurà observat que, fins aquí, he posat Europa entre cometes, ho he fet només per posar de manifest que les persones a les quals em refereixo com a protagonistes del canvi d'actitud, quan usen el mot Europa, no se sap del tot si ho fan en termes geogràfics o institucionals. Ni, en aquest darrer supòsit, tampoc a quina o quines de les seves institucions es refereixen). Europa com a abstracció.

Aquestes coses, aquests canvis bruscs, a mi no em solen passar. Amb totes les coses que m'agraden i les que no m'agraden que fan les institucions europees incloses, el meu europeisme és permanent. Soc europeista tota l'estona. Suposo que és així perquè Europa és una de les meves pàtries. De fet, una de les meves pàtries predilectes. La voldria políticament unida quan abans millor per tal que pugui tenir algun paper rellevant en un món cada vegada més ràpidament global. Si això no passa a temps, em fa por que ningú -cap estat europeu ni petit ni gran- hi pintarà res en aquest món global.

A més d'Europa, em sento afortunat de tenir-ne més de pàtries. De fet, moltes. I les estimo totes. Les estimo malgrat que, naturalment, cap d'elles és perfecta, cosa que trobo ben normal, la perfecció no és cosa d'aquest món. És molt probable que no les estimi a totes igual però no sento cap necessitat de mesurar-ho i establir rànquings. Les estimo i ja està. I si en algun moment tinc alguna oportunitat de fer o donar suport a alguna cosa útil per millorar les seves mancances o defectes, procuro fer-ho. Precisament perquè les estimo.

Vaja! que n'estic content de tenir tantes pàtries. Estic convençut que, en matèria de patriotisme, jo soc més ric que els que en tenen poques, alguns potser fins i tot només una. Trobo que és poc tenir una sola pàtria o només un parell o tres, no? La gent que estimo és una de les meves pàtries. Els poetes, escriptors, músics, artistes plàstics, cineastes, dramaturgs i actors que m'agraden (com més millor i siguin d'on siguin, i no cal que m'agradin tots igual) són també pàtries meves. El cert és que trobo molt empobridor triar només una pàtria o només, tenint la sort de tants a l'abast, un poeta, per bo que sigui: apa, ara toca en Martí Pol i s'ha acabat el bròquil!

L'esport potser és un exemple útil per explicar el que vull dir: tot i que m'agrada molt que guanyin competicions els equips i esportistes catalans, quan no pot ser, sovint m'agrada més que guanyin espanyols que altres europeus o aquests que els d'altres continents. Però vaja, si guanyen els de més lluny tampoc em sap greu, al capdavall, unes de les meves pàtries més importants són l'espècie humana i el planeta Terra.

Ja ho veieu si en tinc de pàtries. Tantes, que no renuncio a, algun dia, assolir el cim: ser com una mena d'apàtrida, un multipatriota sense cap bandera.

Restringir el ventall de pàtries em sembla un error excloent. Un error que pot portar a l'obsessió, o fins i tot a assumir innecessàriament (fent les coses precipitadament, amb càlculs erronis o amb objectius insuficientment recolzats) el risc de patir grans derrotes, que solen acabar essent només útils per poder llepar-se la ferida durant mesos, anys o potser fins i tot segles. Ho trobo imprudent i endogàmic, a més de trist.

Triar tenir només una pàtria no és només trist, és potencialment perillós. Recordeu, si no, els casos extrems del segle passat, ara sortosament potser no gaire probables: allò de ¡Arriba España!, Deutschland über alles!. O l'actual America first!. Però en tot cas, millor no agafar-se massa seriosament i entusiasta i encara menys al peu de la lletra i com un pronòstic d'inexorable compliment el que jo considero només una fina i subtil ironia de Francesc Pujols. Fer-ho seria com una mena de crida al supremacisme, cosa que, al meu parer, caldria evitar.

Però, en fi, diuen que tothom baixa les escales com vol. I em sembla molt bé que sigui així. Jo també ho faig... o ho feia! Ara -els anys pesen- les haig de baixar amb compte i agafat a la barana.