03 de gener de 2020
03.01.2020

Notícia d'un crim a l'hora de dinar

03.01.2020 | 00:48

La primera vegada que una mare –o un pare– t'escriu al Messenger per confessar que ha matat un fill impressiona. Suposo que després un s'hi va acostumant, però els asseguro que la primera vegada no deixa indiferent, els que hagin passat per l'experiència ho podran corroborar. Per més vegades que et truquin o t'escriguin confessant assassinats a l'hora de dinar, la primera vegada és sempre especial, té aquell no sé què que fa que romangui per sempre en la memòria. Pensi vostè en la primera vegada a la vida que ha fet alguna cosa, la que sigui. Sí, després n'hi poden haver hagut moltes més, però la primera sempre serà l'òpera prima.

Imagino que iniciar-se en aquestes coses als 56 anys pot ser considerat una anomalia, però així m'ha vingut donat. Això arriba quan ha d'arribar, i a mi m'ha arribat més a prop de la jubilació que de l'adolescència. Si el passat dia 30 a les 14.30 h jo hagués estat al gimnàs, com acostumo, no hauria atès el missatge que la Maria Àngels em va enviar i, qui sap, potser hauria buscat una altra persona a qui explicar el que havia fet. I si el missatge me l'hagués enviat una hora abans, igual, que aquell dia la meva mare havia fet per dinar arròs blanc amb carn arrebossada, i davant d'això no hi ha confessió de crim que valgui, així que tampoc no hauria respost.

Com que no és descartable que hi hagi algun lector que no hagi passat per l'experiència que acabo de viure, li aconsello que intenti evitar-la. Comprenc que fa il·lusió estrenar-se en aquestes llices, però miri d'escapar-ne com sigui, encara que sigui aplicant mesures extremes com anar cada dia al gimnàs o que la seva mare li faci diàriament arròs blanc i carn arrebossada. D'entrada, perquè un fet d'aquestes característiques afecta la consciència del –diguem-ne– dipositari de la confessió. En el meu cas, per exemple, l'endemà dels fatídics fets, el dia 31, no vaig anar a dormir fins ben bé les 3 del matí, i això després de refugiar-me tota la nit en l'alcohol. Algú pot dir que igual que els anteriors quaranta 31 de desembres de la meva vida, i no li faltarà raó, però ara no es tracta d'entrar en detalls pretèrits i personals.

Consciències a banda, que cadascú coneix la seva, hi ha un altre motiu per fugir d'una confessió d'assassinat: els mitjans de comunicació, especialment les televisions. Els periodistes de mitjans audiovisuals pertanyen a una subraça ben curiosa del periodista, la dels que matinen igual –o més!– que si treballessin en una oficina o en una obra. Als de la premsa escrita, que som de la premsa escrita precisament per poder-nos llevar a l'hora dels senyors, aquests costums horaris ens sorprenen i ens aterren. Un exemple de les moltes converses patides els dos darrers dies. Sona el telèfon a les nou del matí.

- Albert? Hola, soy Susana, de Antena 3, quería ver como lo tienes para venirte a grabar. No sé si te pillo en mal momento.

- Me pillas en un momento perfecto, estoy hablando contigo desde la cama y en pijama (Riures, perquè es pensa que és una broma, darrerament tothom es pren de broma les confessions que es fan via Messenger o telèfon).

No, lector, no accepti fer el paper de confessor de crims, segueixi el meu consell i m'ho agrairà. Però sobretot, quan hagi comès un crim, no em truqui a mi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook