De ser la carn de caça més apreciada a Catalunya, el porc senglar ha passat a seu un veritable problema: destrueix els conreus, es troba a les zones urbanes i periurbanes i simplement fan nosa, en sobren. A més produeixen costosos i a vegades tràgics accidents de cotxe. Les causes són dobles: d'una banda, l'abandó de moltes cases de pagès i l'augment de la superfície forestal, i, de l'altra, l'encreuament amb porcs domèstics, que fa que el senglar o porc fer, com es diu en alguna comarca, o simplement porc, com en solen dir els caçadors, sense desdenyar la forma valenciana javalí, que ve de l'àrab, no pas de l'espanyol -en principi salvatge- tingui més cries. És evident que és un porc, per tant (encara que sigui «fer» o «senglar») amb una carn, en principi haram (prohibida als musulmans). Però al Magrib en mengen, i els meus amics musulmans afirmen, ben convençuts, que no és un porc!

Tant en la cuina catalana com en d'altres -com la francesa-, el senglar se sol fer en forma de civet i plats afins: estofat de porc senglar, estofat de porc fer, porc senglar estofat, porc senglar amb bolets, porc senglar amb castanyes, senglar a la caçadora i altres variants, noms que té aquesta preparació en diverses comarques.

El civet és un excel·lent plat de caça, realitzat segons la tècnica de l'estofat. Si no s'hi posa patates i es macera amb vi, herbes i verdures tota la nit, tenim el també famós civet, originat del francès civet i de l'occità civièr (noms que venen de cive, ceba en francès i occità antic). Els civets -casolanament l'estofat- són plats corrents arreu de Catalunya. Un civet ortodox comporta l'ús de ceba (d'on vindria la paraula civet) i de la sang de l'animal, però l'estofat no necessita aquests requisits.

En els receptaris medieval i en els conventuals del Barroc ja hi apareix algun plat de cacera, però no amb la profusió que podríem pensar. A vegades hi surten espècies que ara no consumim, com el gat salvatge o el teixó.

Ferran Agulló, al Llibre de la cuina catalana (1928), fa macerar el porc senglar almenys dotze hores amb vi i herbes aromàtiques i el fa al forn o a l'ast, com en els receptaris medievals.

Actualment, gràcies a la congelació, l'ús d'aquesta carn ha fet grans progressos, en el sentit que és prou assequible i se'n troba a diversos restaurants o a les cases particulars.

Del senglar en surten elaboracions clàssiques com la hure de les Ardenes (un formatge de cap), a la qual Néstor Lujan va dedicar un article memorable. O també l'embotit o terrina conegut com a «cap de senglar» (sí, per imposició del castellà la gent en sol dir « cabeza de jabalí»), tot i que en realitat sol ser de porc domèstic. També es fan embotits de senglar -fuet, llonganissa-, però s'hi ha d'incloure cansalada de porc ja que si no serien massa eixuts.