04 de gener de 2020
04.01.2020

Alegra'm el dia, Clint!

04.01.2020 | 01:09

Arriba als cinemes Richard Jewell, la nova pel·lícula de Clint Eastwood, un cineasta inigualable fet a si mateix. La novetat és que la seva estrena ve acompanyada d'una forta campanya mediàtica per boicotejar-lo originada als mateixos EUA, un país que gaudeix tant de crear mites del no-res com sobretot de destruir-los amb arguments de parvulari. Que li diguin a Kevin Spacey. Precisament, el film va una mica d'això, del guarda de seguretat que va evitar un atemptat en els JJOO d'Atlanta 96 i va passar de ser un heroi a ser acusat, per uns sobreexcitats FBI i mitjans de comunicació, com el seu principal artífex. De fet, la trama s'ajusta a aquelles històries reals en què el director de Sense Perdó sol posar la seva mirada, antiherois solitaris obligats, per les circumstàncies, a posar en evidència les misèries del sistema. Un aclariment: encara no he vist el film però no trigaré perquè només em falta que l'ordre pleestablert a Twitter i a la resta de xarxes em diguin que és una tifa, per anar a veure'l el dia que l'entrada sigui més cara. A més, suficients detritus m'he empassat aquest any ja gràcies a opinions expertes que s'han demostrat argumentades amb l'esfínter.

Sí, amb Eastwood no cal que em venguin cap moto. Des que a inicis dels vuitanta el meu pare em va introduir en l'imaginari d'aquest rude actor californià amb ínfules de director, m'he convertit en una mena de croat sectari de la seva causa fílmica i humana. Mai li agrairé prou aquest llegat. I els còmics. I Traci Lords. Algunes de les seves últimes sentències, veritats com els punys de Philo Beddoe, denuncien que les noves generacions estan infestades d'acomplexats sobreprotegits que han convertit el progrés en una cursa marxa enrere. Quines coses de dir! Fa mesos explicava en el xou de la presentadora Ellen DeGeneres que un incendi el va enxampar als estudis on es trobava revisant l'edició d'aquest darrer film; els bombers el van convidar a sortir de l'edifici (perquè tampoc es van atrevir a obligar-lo malgrat els seus quasi noranta anys) però aquest els va dir que no, que estava muntant. I que tanquessin la porta, que el molestava tant d'enrenou. Per estimar-lo molt fort.

Eastwood ens parla en la majoria dels seus films, amb més o menys encert, d'allò que ens incomoda, de lluites individuals davant l'abús d'autoritats fraudulentes, de les llums i ombres d'antiherois extremadament humans, de la seva soledat que és també la nostra i sobretot de les societats terriblement manipuladores i manipulables en què vivim i que t'anuncien com el diable quan vas contracorrent. I ho fa sempre suant-li la polla el que diran. Per tot això, perquè s'ho ha guanyat a pols, per edat, per valentia, per dir les coses pel seu nom sense casar-se amb cap ideari polític, per molt que l'hagin titllat ridículament de republicà de carnet, els films de Clint Eastwood, agradin o no tant, se'ls mira i se'ls pensa. Sinó t'alegren dia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit