Poques coses hi ha en aquesta vida més determinants que la geografia. I això no canvia per anys que passin ni per autopistes que es construeixin. Als catalans ens ha tocat aquest tros de món, entatxonats entre els francesos i els espanyols. Com que sovint s'han barallat aquí, hem patit les conseqüències de néixer en un lloc ben situat, o sigui, enmig de tot, però mirífic. No som en terres bellugadisses ni patim vents huracanats. Podem construir edificis esperant que sobrevisquin segles i més segles i això ofereix i possibilita una certa estabilitat i arrelament. Que els negocis prosperin i es pugui construir pensant en la descendència, o sigui, en el futur.
Malgrat el veïnatge antic i les relacions intenses, de vegades sembla que encara no coneguem els veïns. Els francesos se saben vendre molt bé. Sovint venen fum. Posem que vostè surt cada nit a manifestar-se contra l'empresonament dels seus representants polítics. L'intel·lectual francès se sentirà impel·lit a formular una teoria, ajuntarà la seva protesta amb d'altres que no hi tenen res a veure, i anunciarà l'arribada d'un canvi de paradigma.
Els intel·lectuals espanyols, en canvi, faran una interpretació diferent. Els motius de la seva protesta desapareixeran immediatament. Si qui n'opina és el govern ja es pot calçar. Activaran la violència que puguin activar en cada moment. Garrotades, jutges...
I nosaltres, els catalans, sembla que tenim un tel als ulls que no ens acaba de deixar veure què passa. Ni teories alambinades ni força bruta ni tampoc, ai, la consciència de la força que tenim. Tan bons negociants que som en altres temes i sembla que en aquests no sabem ni fer valdre els trumfos. Sempre a punt a devaluar-nos tots solets. Així que comencem l'any nou arrossegant el llast de la vida vella. Més o menys com sempre.
