Quim Torra és la caricatura gairebé perfecta d'una part de la societat catalana. Aquella que passa el temps llepant-se les ferides i no intenta trobar solucions a cap problema. És més fàcil lamentar que actuar. El president de la Generalitat ha arribat a la condemna per inhabilitació perquè en el seu moment havia de dir al món que ell també existeix. Que no tot és Puigdemont i Junqueras, que el càrrec que ocupa és tant o més important que un que ha marxat a Waterloo i un altre que està a la presó, que ell també sap desobeir. I així és com arriba al jutjat i a una sentència que l'inhabilita per ocupar la cadira de president. No per exercir el càrrec, perquè d'això ja n'està des del dia que hi va arribar, sinó per estar en un lloc temporalment perquè el «president legítim» és lluny. Ell n'era conscient quan va accedir a un despatx de segona -ni l'habitació era la titular- però s'ha anat sentint bé a la trona i s'ha acabat creient el paper que li ha tocat representar. Mentrestant, el seu partit, o plataforma, es baralla per la cadira, sense tenir en compte que ell encara hi és. S'haurien de preocupar de lluitar contra la inhabilitació, ha dit indignat als qui branden els punyals. Això és la política real, la que no ha tastat fins ara, la dels enemics que estan dins de casa i no a 700 quilòmetres de Barcelona.
