Un diari madrileny avança que l'expresident, exhonorable i Déu sabrà quantes excoses més Jordi Pujol és un delinqüent que va deixar de pagar ni més ni menys que 885.651 euros pels drets successoris que el seu pare li va llegar en el seu dia i que la família Pujol va ocultar a Andorra. L'oficina que s'encarrega d'investigar els fraus, l'anomenada ONIF, ha presentat davant l'Audiència Nacional el seu informe definitiu que afirma dues coses: que el senyor Pujol va defraudar a posta l'erari, és a dir, a tots nosaltres, catalans inclosos, i que el seu delicte ha prescrit. Amb la qual cosa m'atreveixo a afegir una tercera conclusió: que el pare espiritual i material del sobiranisme, ja saben, el procés que s'empara en aquella frase ja gairebé oblidada que «Espanya ens roba», va disposar de poders sobrenaturals per aconseguir que Hisenda no se li tirés a sobre dins dels terminis reglamentaris. Perquè intenti vostè, poso per exemple, no pagar l'IBI si és que disposa d'una propietat, o deixar de pagar una simple multa de trànsit, i ja veurà com d'eficaços són els mitjans amb els que Hisenda li embarga els seus comptes.
Però tampoc veig que hi hagi hagut cap reacció dels principals actors de la classe política que surten cada dia a donar la seva opinió sobre com d'inútil i malvada és l'administració espanyola a la més mínima de canvi, i no diguem ja quan un succés d'aquestes dimensions es fa públic. No he llegit, ni sentit, ni el més mínim comentari dels líders de Podem o del PSOE. En silenci ha quedat el senyor Rufián (de cognom, no de condició), aquest mateix que ha rebut el discurs nadalenc del monarca en què demanava enteniment, diàleg i superació de les fractures socials, dient el portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya que semblava un míting de Vox. Amb la qual cosa em queda el dubte sobre a què haurà d'assemblar-se que el delinqüent Pujol surti airós sense necessitat ni tan sols de recórrer als jutges belgues. A miracle, dic jo, però dels propis de la societat satànica que acaba de rebre el placet del Ministeri de l'Interior sense que tampoc li importi a ningú, perquè el dimoni, en comparació, se'ns ha tornat una mena d'escolà passat de moda. Allò nostre són els miracles de veritat, inaugurats per la benevolència per segons qui d'Hisenda i les puntes de coixí de l'advocacia de l'Estat buscant com alliberar a qui compta amb una pena ferma de presó de tretze anys imposada pel Tribunal Suprem. Preguntin-li-ho a Pujol, que segur que té la resposta. I mentrestant, molt feliç any nou. Tot i que cada vegada faci més olor d'usat.
