05 de gener de 2020
05.01.2020

el dietari

05.01.2020 | 06:00
Sanitaris entrant al pis on una mare va matar la seva filla, a Girona. aniol resclosa

Dissabte
Elefantiasi
Dues notícies d'avui em criden l'atenció. D'una banda, el creixement demogràfic de Girona. El de la demarcació i el de la seva capital, que ha superat els cent mil habitants oficials. I d'altra banda, que el preu de l'habitatge s'ha disparat en aquesta ciutat un 15% en un any. Són dues notícies que en condicions normals obligarien la política a fer-se un seguit de preguntes: Com tenim els hospitals? Quina oferta educativa tenim? Quines polítiques d'habitatge impulsem? I els serveis socials? Estem en general preparats per a aquest creixement?
Un creixement demogràfics sobtat pot causar elefantiasi i deteriorar, encara més, uns serveis molt tronats a conseqüència de les retallades de la crisi insuficientment revertides.

Diumenge
Resums de l'any
Hi ha una oferta periodística que em genera un rebuig quasi fisiològic. Els resums informatius de l'any que es fan aquests dies i que es dediquen a repassar tot allò, més o menys transcendent, que ha passat. Com si no ho sabéssim! I si no ho sabem per quin motiu ens hauria d'interessar una notícia superada, quan vivim en una terra d'una activitat sísmica siciliana pel que fa a notícies. Amb l'empatx d'esdeveniments que portem a Catalunya, no hi ha res més corcó que, a sobre, t'ho repeteixin amb musiquetes més o menys rimbombants.
Aquests dies també em compadeixo dels pobres periodistes encarregats de fer els resums, després d'haver-me dedicat durant anys personalment a fer-los, que és una de les feines menys gratificants, plom i poc interessants que existeixen.

Dilluns
Microcapitalitats
Diu l'alcaldessa de Figueres, Agnès Lladó, que un dels seus reptes és que la gent de la comarca torni a anar a Figueres. Per això han abaratit -és una mesura valenta- un 40% la zona blava. Dit això, quan la gent deixa d'anar a una ciutat és perquè no en té necessitat o perquè ja no li és atractiva.

Mentre Figueres era sotmesa a un sever procés de decadència, viles de la comarca com Roses, Llançà, Castelló d'Empúries o l'Escala s'anaven treballant microcapitalitats de serveis, que ara fa que molts habitants de la comarca només es vegin obligats a anar a la capital quan necessiten l'hospital. El mateix que passava en aquella antipàtica Girona dels anys 60 i 70 del segle passat. Figueres ha perdut capitalitat.

dimarts
Entre França i Espanya
Circulo per la carretera que va de Cotlliure fins a Cervera de la Marenda. L'acaben d'eixamplar. Hi han construït rotondes, l'han asfaltat de nou i, finalment, l'han pintat. Fa goig. Però aquesta remodelació s'acaba bruscament un cop passat Cervera de la Marenda. Després, per arribar a la frontera, la carretera l'han deixat igual d'esquifida i sinuosa. Als francesos sempre els han molestats les connexions internacionals, sigui amb el país que sigui. Si s'ho poguessin permetre les seves carreteres començarien i acabarien a França.
Però també té una certa lògica que no hagin remodelat aquest tram perquè, el que ve després, entre la frontera i Figueres, és una carretera ignominiosa i amb l'asfalt destrossat pel desgast i falta de conservació. La impressió és la d'entrar en un país en bancarrota i sense govern.

dimecres
Primer riure de l'any
Començo l'any caminant entre roques, cales, intensa olor de vegetació humida i un sol que surt mig tapat pels núvols. En tornar cap al poble, em trobo una parella que, després de desitjar-nos un bon any, em conviden a anar amb una colla a fer el primer bany de l'any. M'expliquen que fa molts anys que ho fan. Els contesto que fa 30 anys em vaig banyar un dia com avui al cap de Creus, mai he pogut oblidar l'insuportable dolor de sotmetre els meus testicles a temperatures gèlides i a un procés d'encongiment sobtat. Primers riures de l'any. La millor manera de començar-lo però, sobretot, de continuar-lo. Els banys, els fredolics els deixem per al mes d'agost.

Dijous
Sobre la bogeria
Els successos criminals funcionen amb uns codis indesxifrables que estan fora de qualsevol lògica. Per això són successos sortosament extraordinaris. Fets com l'inescrutable assassinat d'una nena comès per la mare a la ronda Ferran Puig de Girona, sobre el qual molta gent porta dies divagant per intentar trobar-hi alguna lògica. No deixa de ser humà elucubrar, però, després d'haver donat voltes sobre el perquè de molts successos, crec que és un exercici destinat al fracàs. La bogeria, com a concepte filosòfic i no mèdic -que ignoro perquè és molt divers-, consisteix a trencar amb la realitat. I ofegar la teva filla de 10 anys en una ba­nyera és un dramàtic i indesxifrable trencament amb la realitat i, per tant, incomprensible des de la racionalitat.

divendres
El cel trona
De petit els músics de heavy em feien basarda. Amb aquella vestimenta combativa i els seus moviments furiosos i tempestuosos, em semblaven gent amb molt males puces i enutjada amb el món. En aquell moment tampoc era gaire aficionat al heavy. Era un postromàntic i m'agradava el rock de papallonetes -simfònic o progressiu- com Génesis, King Crimson o Supertramp.
Fins que a mitjans dels 80 em vaig implicar en l'organització d'un festival de rock de Portbou i vaig perdre la por a aquests tipus vestits amb cuirs. Va ser en conèixer un personatge. Aquell era un festival en què fàcilment podíem acabar denunciats. Per diversos motius, alguns inconfessables, però principalment perquè sempre tancava amb deutes que havia d'acabar costejant l'Ajuntament. Alguns grups ni cobraven. En una edició, no havia ni començat a tocar la primera banda i ja ens vam quedar sense gel i amb poques cerveses. Era una nit molt calorosa i la gent estava especialment assedegada. No teníem cap vehicle per anar a carregar a Llançà. De sobte va aparèixer un heavy de barbes més grans i frondoses que les de Billy Gibbons, que li arribaven fins a la panxa. D'aquells que de petit em feien por. Es va oferir amablement a fer els viatges que calgués amb la seva furgoneta. Era el pastisser Martín Rodríguez, bateria dels Sangtraït, i abans del Rockson d'en Cardoner i en Vila. Amb en Martín vam estar carregant cerveses, gel i el que va caldre. L'única contrapartida va ser aguantar, amb un volum infernal, cassets amb cançons de Black Sabbath o Deep Purple (no sé si eren aquests grups però podrien ser-ho perfectament). Escoltant aquella música i xerrant amb en Martín dins de la furgo vaig descobrir que els heavys tenien ànima i fins i tot més bondadosa que la majoria d'encorbatats. Anys després, en Carles Pujol, el gran periodista musical del rock català (segurament el qui més ha fet reivindicar aquest gènere sempre des de l'Alt Empordà), em va parlar meravelles d'aquest home. Pel que el vaig conèixer, que no va ser pas gaire, vaig intuir que com a pastisser, músic o transportista, sempre va tenir una coherent vida de rocker.
El mes passat, en Martín, en Quim Mandado i en Joan Cardoner anunciaven que aquest any tornaven a la carretera amb la banda que van formar fa 10 anys: Los Guardians del Pont. Aquesta gira en Martín no la podrà fer perquè, des d'ara, el cel o el que sigui, és un lloc amb un ritme infernal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit