Hem engegat l'any 2020 a velocitat màxima, de forma que sembla que durant les vacances de Nadal el país s'ha tensat, ha agafat energia que l'ha alliberat el segon dia de l'any i ha pres una velocitat vertiginosa. En aquest episodi de divendres amb la JEC inhabilitant el MHP Quim Torra i el MHVP Oriol Junqueras hem pogut constatar novament un dels grans problemes de la democràcia espanyola: la tendència ideològica dels alts tribunals espanyols, la manca de diversitat en la seva composició. De fet, és una mostra de la resistència al canvi que ha tingut l'elit espanyola a cedir poder a la gent.

Des del principi de l'organització dels pobles amb l'arribada de l'agricultura hi ha hagut la creació d'un poder únic. Els primers pobles cap a l'any 8000 abans de Crist tenien uns 500 habitants. Cap a l'any 6500 a.C. hi havia una ciutat a Turquia que ja tenia 3.000 habitants, cosa que ja obligava a tenir una mínima organització. És així com va néixer la protoescriptura, amb dibuixos d'animals i coses. Va néixer la propietat privada, que va ser objecte de transmissió a la descendència, i el culte als morts, que va propiciar el naixement dels sacerdots, que es van convertir en autoritats institucionals. La divisió del treball entre els homes que cultivaven els camps, els joves que vigilaven els ramats i les dones que treballaven a casa no deixava temps per a la tasca organitzativa i defensiva de la ciutat.

A Uruk, ciutat de Mesopotàmia, cap a l'any 3000 a.C. es va inventar l'escriptura. Els habitants d'aquesta ciutat van buscar instintivament la guia dels sacerdots que deien tenir comunicació directa amb els déus i podien preguntar-los què havien de fer. Així va ser com va néixer la ciutat estat amb institucions centralitzades que decidien impostos i accions que afectaven tota la població i eren recolzades per la força. L'auge de l'estat va significar la pèrdua de llibertats, però era al preu de l'èxit en temps difícils. El rei i el faraó van ser les figures que van figurar durant milers d'anys, fins la Revolució Francesa el 1789.

La impremta i l'alfabetització van fer possible la publicació de noves revistes que combinaven informació amb crítica social i cartes dels lectors, difonent les noves idees entre desenes de milers de lectors. Havia nascut la opinió pública. Kant va dir: «Atreveix-te a saber! Tingues el coratge de fer servir el teu enteniment!». Aquell moviment no va agradar als reis, de forma que a Gran Bretanya el van haver d'aguantar, a Espanya el van poder silenciar, però França va haver d'empresonar cada cert temps els crítics il·lustrats i prohibir els seus llibres. Voltaire desafià el que anomenava «la infàmia», els privilegis de l'Església i de la corona. El 1789 el rei Lluís XVI no podia pagar els deutes de la guerra americana i va demanar als nobles, clero i burgesos la imposició de nous impostos. La resposta va ser la Declaració dels Drets Humans. Es va acabar el poder dels reis i dels sacerdots que havia començat a Uruk gairebé 5.000 anys enrere.

La Revolució Francesa, el retorn del poder al poble, es va estendre arreu més o menys, tard o d'hora. A Espanya la Inquisició va prohibir escriure i llegir textos crítics, i això va arribar fins al franquisme. La democràcia va aportar a Espanya el sufragi universal, però no va acabar de democratitzar les institucions, primer amb un pes encara excessiu de l'Exèrcit i l'Església en les decisions polítiques, i després amb el control de la cúpula judicial per la ideologia autoritària. El control finalment també ha arribat als mitjans de comunicació de la capital.

El problema entre Catalunya i Espanya és un problema d'inclusivitat, d'acceptar que certes formes de veure el món han d'inserir-se en la política espanyola. No acceptant modernitzar-se per mantenir el control econòmic i l'statu quo per part dels polítics autoritaris de Madrid, deixen només un camí possible, com mostra la història: el del trencament i la revolució. Durant la transició del 78 no es va poder fer cap trencament i així és com es va perpetuar que les idees autoritàries i de la Inquisició continuessin.

La història també ensenya que, quan un govern o rei no agradava, es derrocava i es feia fora, sovint de forma violenta. Ara no estem en aquesta situació, però no hi ha gaires sortides al conflicte actual: o els que ens sentim a disgust marxem, més o menys lluny, o els que romanen involucionistes queden apartats.

El procés ha fet veure que els polítics centralistes tenen controlat els aparells de l'Estat, sobretot el judicial, amb el qual recondueixen qualsevol desviació que es dirigeixi fora del control autoritari. El PSOE ha estat partícip d'aquesta involució fent el joc a la dreta autoritària, sobretot des de l'arribada de José M. Aznar el 2000 al govern amb majoria absoluta. Per resoldre aquest problema faltaria un PSOE convençut d'aquesta involució en conxorxa amb els partits de la perifèria espanyola, que generés una força centrífuga que compensi la centrípeta madrilenya. Jordi Pujol ho va intentar, Pasqual Maragall també... per què ara hauria de ser diferent?

Podem investir Pedro Sánchez fent-li veure la involució judicial, però si la reforma judicial no es realitza, el primer pressupost ja no l'hauria de passar i caldria deixar Espanya en crisi de govern permanent. Només un trencament, encara que sigui petit, pot ser la solució perquè cal fer la revolució.