Avui dedicaré un record als metges que, en els meus llargs anys de vida, han controlat el meu estat de salut i han posat remei a les malalties que m'han afectat. Quan vaig arribar a aquest món, el nostre metge de família era el Dr. Josep Pascual i Prats. Eren moltes les famílies gironines d'aquell temps que estaven aconductades amb aquell facultatiu. El Dr. Pascual era un home de gran categoria científica i humanística, i d'un caràcter afable i molt planer. Va ser director de l'hospital de Santa Caterina i va fundar el « Sindicado (sic) médico de la provincia», que va ser el primer col·legi de metges d'Espanya. Aficionat a l'arqueologia, ocupà un temps el càrrec de director del Museu de Sant Pere de Galligans. En ocasió de la darrera carlinada, va ser mobilitzat per servir com a metge militar de l'exèrcit governamental. La seva actuació professional en la campanya li valgué ser recompensat amb la Laureada de San Fernando, la més alta distinció en l'exèrcit espanyol. Era molt poc inclinat a receptar medicaments. Deia que tots portaven alguna droga. Receptava infusions de til·la o de camamilla, i, per a les ferides, aplicacions de tintura de iodo. Es va mantenir solter i quan morí, l'any 1931, no s'anuncià l'hora del seu enterrament, al qual només assistiren tres persones, una de les quals era l'òptic Pere Solà.

El meu alletament va ser confiat a una dida que vivia al carrer que ara porta el nom del Cardenal Margarit. Era en el futur eixample, però en aquell temps es considerava molt allunyat del centre urbà, i aquells verals tenien un caràcter rural. La tarda dels dies festius els meus pares em venien a veure. Notaren que plorava molt. Una veïna de la dida els digué que em sentien plorar de dia i de nit. Aquest detall fou un toc d'alarma, i decidiren portar-me de visita al metge. El Dr. Pascual em revisà atentament i arribà a la conclusió que el que tenia era gana. Per afinar més la situació visitàrem un pediatre que va diagnosticar una meningitis tuberculosa. Malaltia gravíssima, en aquell temps gairebé letal. El Dr. Pascual continuava dient que el que tenia era gana. Per sortir d'aquella situació tan angoixosa acudírem a un altre pediatre, molt jove, que feia poc havia obert el seu consultori, però la seva preparació ja era molt acreditada. Es tractava del Dr. Pompeio Pascual i Carbó. Aquest segon Dr. Pascual ha estat un referent en la vida gironina. Destacat professional, patriarca d'una nissaga de pediatres i d'altres especialistes mèdics. Assessor d'esportistes. Polític amb incondicional i honrada dedicació. Promotor de campanyes per la salubritat ciutadana. El Dr. Pascual em feu una exploració minuciosa i arribà a la conclusió que la dida no estava en condicions d'alletar-me suficientment. Deixar la dida i donar-me biberó va ser com posar oli en un llum.

El nostre següent metge de família va ser el Dr. Narcís Figueras. Feia poc temps que havia obert despatx a Girona, després d'haver estat un temps a Arenys de Mar. Era fill de Girona, i amic de joventut del meu pare. Era un bon professional i tenia un tracte molt obert i es feia simpàtic amb tothom. En les meves malalties sempre encertà el diagnòstic i la teràpia. Quan, l'any 1835, els benedictins hagueren d'abandonar el monestir de Sant Pere de Galligans, el darrer abat confià a la família Figueras, veïna d'aquella barriada, la continuïtat de la devoció a la Verge del Remei, i el Dr. Figueras fou molt fidel a aquesta tradició familiar. Tenint cura de l'altar i de la celebració de la festivitat i la seva novena, fins l'any 1936 a Sant Pere, i des del 1939 a la basílica de Sant Feliu. Durant un temps es dedicà a la política; primer com a tinent d'alcalde, i posteriorment com a vicepresident de la Diputació. Però sense deixar d'exercir la professió, la qual se'n ressentí una mica.

Més endavant el nostre metge va ser el Dr. García González. Bon professional. Molt diligent i sempre a punt de venir a casa quan se'l demanava. Primer es desplaçava amb una senzilla motocicleta, després amb un modest sis-cents. Tenia problemes de salut i s'hagué de jubilar abans d'arribar a l'edat reglamentària. En acomiadar-se ens va indicar que el Dr. Nolla seria molt adequat per prendre el relleu. I així ho férem. El Dr. Nolla era també un molt bon professional, una bellíssima persona i molt atent i sempre molt ben disposat. Ens atengué fins que la mort el sorprengué quan venia de Barcelona, després d'assistir a una sessió del parlament, per la seva condició de parlamentari. Seguidament ens atengué el Dr. Narcís Negre fins que li arribà el moment de la jubilació. També en podem fer tots els elogis dedicats als anteriors. I com sempre ens sabé greu que ens hagués de deixar. Malgrat que en cap dels casos el relleu ha estat traumàtic. Ara no el metge, sinó la metgessa de família, la tinc en els Serveis Mèdics. És la doctora Anna Baulida i, en les seves absències, la Dra. Montserrat Brusosa. Una i altra, perfectes professionals i d'un tracte delicat i atent.

A més dels metges de família he estat atès per especialistes. En un procés que va durar alguns mesos varen precisar exploracions radiològiques d'elevat risc, en diverses sessions, que em practicaren els que havien estat companys meus d'escola primària i de batxillerat, els doctors Narcís Solà i Vicens Reyner, amb una gran eficiència i tota la delicadesa que el tractament exigia. Anys més endavant em vaig trencar un braç, en una caiguda absurda com són totes les caigudes. Era una fractura de molt mal arreglar. Va caldre una intervenció molt complicada que em va practicar el Dr. Daza amb un resultat altament satisfactori. Quan la pròstata va començar a donar senyals de poder causar problemes, em vaig posar en mans del Dr. Miquel Ordis, el qual va anar seguint el procés i amb el medicament que em receptà evitàrem haver d'anar al quiròfan. Des de fa una trentena d'anys, em fa periòdicament un repàs de la caixa toràcica el Dr. Joan Sala. És com passar la ITV del cotxe, amb la diferència que aquests exàmens tenen un compromís més vital, i són realitzats per un professional de gran categoria i d'un excel·lent tracte. D'aquestes minucioses visites sempre en surto reconfortat.

Fa uns anys anant pel carrer em vaig entrebancar i vaig caure, els que passaven i em varen atendre no em deixaren moure fins que arribés una ambulància. Ingressat a la clínica vaig ser tractat pel Dr. Campo en un procés que, afegint-hi un episodi de retenció de líquids, va durar molts mesos, fins que la situació quedà resolta. Vaig tenir ocasió de comprovar l'excel·lent professionalitat i humanitat d'aquest doctor. Els seus estudis i publicacions sobre la relació de l'art i la medicina testimonien la seva personalitat de metge humanista.

Aquest repàs de la relació metge-pacient em sembla que serien molts els gironins que el podrien fer, amb els mateixos resultats, cosa que és un testimoni de la bona qualitat dels responsables de la salut dels nostres conciutadans. En aquest tema es pot dir amb tota seguretat que els gironins som uns privilegiats.