No en tenia prou Espanya amb el problema català, que ara revifa la pretensió autonomista. La ciutat de Lleó reclama separar-se de la comunitat castellano-lleonesa i constituir-ne una de nova, formada per Lleó, Zamora i Salamanca. Una exigència aparentment oblidada, que ja va fer parlar, i força, els anys de la Transició, quan es van crear les autonomies.

Van ser les diferències entre esquerres i dretes -PSOE i AP- i la pugna per adquirir i/o augmentar privilegis que van frustrar les peticions lleoneses en favor de les castellanes. Van ser notòries les nombroses anomalies durant el procés de formació de la comunitat autònoma conjunta, i els tripijocs d'uns quants manefles, entre els quals Rodolfo Martín Villa. Però, finalment, Valladolid va desbancar Lleó, que es va quedar sense comunitat autònoma. I malgrat que els lleonesos van seguir manifestant-se en favor de les seves pretensions, mai no van poder aconseguir-les. Les contínues manifestacions posteriors dels lleonesos -com la de 1984, que va aplegar 90.000 persones- no van aconseguir cap canvi, refusades pels polítics castellans a Valladolid i a Madrid. La «raó d'estat» va ser la «raó» castellana, una conseqüència directa de la qual ha estat la postergació de les tres províncies lleoneses que, des de 1983, han patit la pèrdua de més del 80% de la seva població, a banda d'una considerable reducció de la renda per càpita, sobre tot en relació amb les altres set províncies castellanes.

«Lexit», en diuen ara els lleonesos -parodiant la Gran Bretanya- de les seves reclamacions. Però destaquen, amb fermesa, que no volen la independència com Catalunya, sinó només l'autonomia. Una pretensió que, segons la Constitució, és difícil però no impossible.