El mundo al revés, premia al revés. Desprecia la honestidad, castiga el trabajo, recompensa la falta de escrúpulos y alimenta el canibalismo».

«Y si dejamos de luchar estamos muertos, sin vida. No se preocupen si son pocos, la gente que trabaja, la gente que lucha, es la gente... y eso son murallas». Eduardo Galeano (1940-2015 Montevideo).

Ens ha cridat l'atenció la gran quantitat de poetes i cantants que en Sebas Parra admira. Els cita contínuament en els seus textos, classes, xerrades..., tant, que gairebé no s'entendria una intervenció del pedagog de Salt, en el format que sigui, que no contingui alguna cita de Violeta Parra, Eduardo Galeano, Sílvio Rodríguez, Pablo Milanés,... això sí, solen ser unes referències realistes, combatives, humanistes, hipersensibles, gens romàntiques però sempre molt apassionades.

I a continuació, en aquest segon article en el qual parlem de Sebastià Parra comentarem un llibre seu de referència: L'escola d'adults de Salt, una mirada apassionada. D'entrada hem de recomanar la lectura de l'extens pròleg (11 pàgines) escrit pel professor del departament de pedagogia de l'UdG, Xavier Besalú, que en cap moment amaga la seva amistat i admiració per Sebas Parra.

Tornant al voluminós assaig de 306 pàgines, hem de dir que no és cap crònica sentimental, cofoia, ni complaent de l'Escola d'Adults de Salt. Per vanaglòria del seu autor i companys, professors, amics, hem de dir que és just tot el contrari. És un estudi científic, crític i autocrític dels grans continguts, classes, fets dins el context socio-cultural i polític de la plural i diversa població de Salt i dels diferents tipus d'alumnes als quals han ensenyat i educat partint des d'unes posicions progressistes, d'esquerres i socialitzants.

És més que evident que aquests criteris socioculturals innovadors varen xocar tot sovint amb unes administracions progressistes de façana, com les pujolistes i socialdemòcrates/liberals del PSC que només pretenien reconvertir els immigrants en catalanets i treballadors sense dret a vot.

Llegint el llibre quedes astorat en veure la quantitat de feina que s'ha fet, tot un seguit de coses que van molt més enllà de les classes, un projecte pedagògic i cultural immens que ha dut a terme tot l'equip de professors que han format part des de la seva fundació de l'Escola d'Adults de Salt.

On Sebas Parra fa la crítica més punyent és en el capítol intitulat molt significativament «Del fulfor a l'ocàs, el pla es deixa morir». Amb l'inici del curs 2004/05 el pla local havia satisfet les expectatives dels seus mentors i organitzacions, però paral·lelament aquests resultats socieducatius, en aquest moment ja s'està gestant el desenllaç de la crisi que es precipitarà malgrat comptar amb les simpaties de tots els entorns culturals, universitaris, socials,... Després d'una cita del seu admirat Eduardo Galeano, Parra Nuño es lamenta denunciant l'ofegament econòmic i el menyspreu polític i pedagògic que l'Ajuntament de Salt i el Departament de Benestar Social i Família del nou Govern de la Generalitat han vingut practicant envers el pla d'acollida i formació de Salt.

Per aconseguir tirar endavant el projecte, Joan Colomer i el mateix Sebastià Parra varen subscriure un crèdit personal per tal de poder seguir pagant els sous a mestres i treballadors.

Quan aquest crèdit es va esgotar i es varen haver de rescindir contractes de gent indispensable, Sebas Parra va dir prou i va dimitir com a responsable de l'execució del pla perquè ja no podia suportar més promeses i incompliments.

Arribats a aquest punt, Parra confessa que li dol abandonar el projecte sense haver assolit alguns objectius que considerava essencials, com per exemple tenir un local propi, digne i específic per a aquesta Escola d'Adults de Salt que ja ha celebrat els seus primers trenta anys de vida i de bones pràctiques educatives i sobretot de servei al seu poble.

Parra es lamenta també d'una notícia de la qual es va assabentar per la premsa: «Hem sabut pels mitjans de comunicació que Salt tindrà abans una comissaria dels Mossos d'Esquadra que una seu permanent per a l'Escola d'Adults».

Parra Nuño es va voler acomiadar després de trenta anys de treballar a l'Escola d'Adults de Salt parafrasejant la famosa cançó de Violeta Parra Gracias a la vida que els anys 70 va fer mundialment famosa Joan Baez. Diu Violeta: «Gracias a la vida, que me ha dado tanto, gracias a este pueblo que me ha dado tanto, me ha dado el sonido y el abecedario. Com él las palabras que pienso y declaro...» i afegeix Sebas: «Empar, compañera y amiga. Orlando (Pineda, el pedagog) hermano, Salt, Nicaragua, Freire, todos y todas ustedes, Galeano,...».