Dissabte enterràrem un ric a Sant Gregori Taumaturg. Ser ric a Barcelona no es mesura per la quantitat de diners. Es mesura pel so que fa el teu cognom quan cau en la consciència de qui l'escolta. Els cognoms dels rics fan un so com de bola de neu que cau sobre un tou de molta més neu verge. Com l'edredó de l'hotel Costes quan arribes vençut d'una nit impossible i t'hi deixes caure sense esma per a res més que caure. Ernesto Ventós descansa als braços de Déu pare. No posseïa una especial fortuna. Era perfumista però sobretot ric, amb les seves dedicacions ocioses que semblaven artístiques perquè les feia ell, i les cobria amb aquest tel com d'importància que sembla qui sap què, però que tothom sabia que no havia de durar més que la cresta de l'onada. Tot i així -ho he d'admetre- és dolç deixar-se dur per aquesta gràcia de les coses, lleugera, fugissera, com la vida encara que fem tot d'estratègies per absurdament mirar de retenir-la.

Al funeral del senyor Ventós -nota la bola de neu, nota-la- no hi cabia ni una agulla. Jo no vaig anar-hi i de fet no vaig assabentar-me que havia mort fins que pujant per Ganduxer, caminant amb la meva filla, a l'altura de Via Veneto, es va crear un renou de cotxes aturats que tocaven els seus clàxons com si servís d'alguna cosa en aquests casos. Indignació entre els conductors, alguns treien els braços per la finestra. La filera de cotxes no avançava. Pujant caminant, de seguida vam arribar fins a Sant Gregori i el riu de rics que baixava l'escalinata de l'església havia pres materialment la calçada i per molt que els cotxes es queixaven, ells continuaven abraçant-se i petonejant-se, entorpint el trànsit com si no existís. El soroll dels clàxons era insofrible però els rics quan es reuneixen entre la turba tenen un filtre a l'oïda que fa que només sentin el que els ells es diuen. L'escena fou la més divertida, elitista i culta que la meva ciutat ha viscut d'ençà que Ada Colau n'esdevingué alcaldessa. Ni una paraula de català, bé, només les que jo li deia a la meva filla retransmetent-li el moment, com si fos el Puyal a la final de Wembley, endut per l'entusiasme de veure com l'elit surava per damunt de la ira proletària, i com es feia més present el perfum de les dames que el brogit proletari. Jo també vaig començar a repartir petons i abraçades entre els molts coneguts que vaig trobar-hi, i a poc a poc se'm va anar tancant el filtre per sentir només els rics, i quan al cap d'una estona i de moltes abraçades a molts rics li vaig dir a la Maria, em va respondre, molt ella: «Jo ja fa estona que, de clàxon, no en sento ni un».

Aquesta és l'actitud. No n'hi ha cap altra. No són els diners ni tan sols la distinció social. Si ets ric en qualsevol cosa -qualsevol- viuràs envoltat de turba tocant el clàxon. Si tens talent, si tens alguna idea valuosa, si et fa vergonya empatar amb la massa, si et fa fàstic la correcció política, si estàs disposat a pagar el preu de la teva singularitat, de la teva unicitat encara que sigui estúpida, viuràs envoltat d'energúmens tocant la bocina -i coses pitjors- i hauràs d'aprendre no només a no escoltar sinó a ni sentir-los, com els rics han aconseguit, perquè per molt que et diguin, i ja sé que això són figues d'un altre paner, m'has de creure quan et dic que l'herència genètica és molt més fiable, i interessant, que la democràcia (i les altres formes de tocar el clàxon).

Encara que visquis al carrer més ínfim i fosc de la ciutat, i disposis de poca hisenda, si hi ha alguna llum en tu, si creus que ets alguna cosa més que producció en sèrie de la Creació per tapar forats i omplir el buit, has de dedicar les teves forces i la teva a vida a aprendre a protegir-la, a aprendre a protegir-te, a projectar-te en el que et fa ric, en el que et fa diferent i, per tant, interessant per a la Humanitat. El linxament és la característica de la nostra era, els drets la nostra tara moral, i el soroll per espantar-te és l'arma amb què el tumult intenta dissimular la seva ràbia i la seva deixadesa acusant-te de feixista quan els feixistes són ells, perseguint qualsevol discrepància fins que aconsegueixen aniquilar-la.

Hem d'anar a l'església. Hem de baixar a la calçada. Hem de fer esperar la turba, fins al dia que la seva espera es faci primer crònica i després eterna i acabin preguntant-se si realment els val la pena ser tan cretins i tan dolents i haver fet del gran do de les seves vides aquest rebot d'agror, de ressentiment i de mediocritat que encabat ens fan pagar als altres. Hi ha una filera interminable de cotxes que no volen que facis el que tu fas, i ni tan sols perquè no els agradi, sinó pel simple fet que sigui la teva decisió i que no s'avingui a la quadrícula totalitària de les seves limitacions. Els rics són sempre una metàfora, fins i tot dels seus diners, perquè no cal que en tinguin gaires, per ser-ne considerats. La calçada envaïda dissabte a Sant Gregori també fou una metàfora. Els conductors i llurs bocines no eren cap metàfora, tan arran de tot que era impossible elevar-los; de tot el que tens per triar, no vulguis ser la seva derrota.